diumenge, de desembre 31, 2006

Aquell any

L’any se’ns escapava de les mans, ens lliscava a poc a poc però de manera segura. Una vegada més. Havíem crescut força, ens havíem fet grans i havíem deixat de creure en algunes coses per creure en unes altres. Ens n’havíem adonat, potser tard, que de vegades no era suficient amb somiar i calia treballar i esforçar-se més del que mai hauríem imaginat. Vam sentir nostàlgia de temps millors però ràpidament vam veure que no es podia ser tan imbècil i estàvem obligats a mirar endavant. Aquell any havíem tastat el millor xampany i havíem assaborit el foie i el caviar. Potser estàvem fora de lloc, però ens agradava i volíem continuar. Vam perdre gent, en vam guanyar de nova. Tot muda, lentament, però aquell any va ser un punt d’inflexió en les nostres vides. Vam decidir que volíem escriure cada dia, per molt dur que fos. Vam decidir creure que érem capaços de tot i potser ens ho vam empassar massa, però ens va servir de molt. Vam guanyar-nos el cel i vam allargar el coll per veure l’infern. Érem àngels en la terra de ningú, en un desert gelat i ple de gent. Per primera vegada vaig fugir de tu i no em va passar res. Vam ser homes lluitant contra un exèrcit enfurismat, vam perdre, com gairebé sempre. L’any se’ns escolava per entre els dits un poc més experts, i, com d’habitud, no el vam poder deturar. Un hivern fulgurant, una primavera estratosfèrica, un estiu feixuc i una tardor incerta. L’esperança no va decaure, però, en cap moment i vam pensar que el millor era seguir jugant a ser reis. Les princeses no les vam saber cuidar i van marxar, però vam matar una pila de dracs. Al capdavall, no va ser un any com la resta i n’érem conscients, fins i tot en els darrers instants quan els batecs de l’últim més eren ja lents i tenien ritme de comiat. Per sempre més recordarem els versos recitats de matinada a qualsevol lloc entre els somnis i la realitat.

dissabte, de desembre 30, 2006

Darkness On The Edge Of Town

Darknes On The Edge Of Town (1978), de Bruce Springsteen, és, per a mi, el millor disc de la història del Rock d Roll, el més ben traçat, el més ben trobat, el més ben cosit per a crear una perfecta i indissoluble col·lecció de deu temes inoblidables. Darknes On The Edge Of Town és la transició entre la fam d'aventura de Born To Run i l'aterratge forçós sobre la Terra de The River, el moment en que hom s'adona que cal lluitar per aconseguir el que es vol però que, tot i així, de vegades resulta impossible. Tot l'esplendor de l'E-Street Band, tot el geni i la ràbia del músic que ho va canviar tot. El millor lloc per sentir aquest disc és un cotxe, i el millor moment la nit. La intensitat del disc no decreix en cap del seus talls, ja que és tota una història sense fissures. L'àlbum és la fogositat de Badlands, la foscor de Adam Raised a Cain, l'angoixa de Something In The Night, el misteri de Candy's Room, la resignació de Racing In The Street, l'esperança de The Promised Land, la lletania de Factory, la desesperació d'Streets Of Fire, la màgia de Prove It All Night, i la grandesa, la immensa grandesa de la cançó que dona títol al disc i compren les sensacions de tots els altres temes: Darkness On The Edge Of Town. Les sessions d'estudi foren interminables i en el camí es quedaren cançons tan espectaculars com The Promise, Don't Look Back o Hearts Of Stone, simplement perquè no encaixaven de manera perfecta en el trencaclosques. Centenars de milers de músics donarien un braç per a poder escriure ni que fos una sola de les cançons que Springsteen descartà per la publicació del disc. Darkness On The Edge Of Town és, sense cap mena de dubte, el millor disc que hom mai ha pogut escriure. La seva màgia i el seu foc no s'apagaran mai als cors dels qui creiem, ni que sigui solament un poc, en les wanting things that can only be found in the darkness on the edge of town.

Sobre l'article d'ahir

Sobre l'article d'ahir, i vist que potser no ho vaig acabar d'especificar, dir que tant era si parlàvem d'universitats o de granges. El quid de la qüestió era apuntar la possibilitat de que l'autointerès d'un liberal pot acabar per fer-lo preferir una cosa que, en prinicpi, no seria de la seva corda.

Marçal Girbau, noi, que ja ho sé que hi ha universitats privades. Tu i la teva lamentable mania de corregir faltes i apuntar coses òbvies.

divendres, de desembre 29, 2006

Sobre la privatització d'una sola universitat

Mentre sopàvem, amb el Nucli Dur, alegrement al Citrus ara fa un parell o tres de dies, va sorgir el tema de l'educació pública o privada. Lògicament, ja fa temps que vam superar la disjuntiva entre les dues opcions decantant-nos de manera radical i incondicional cap a la segona d'elles. Aquesta vegada, però, la qüestió que es llençava era la següent: Donada la situació actual, i assumint que no podríem suprimir l'Estat del Benestar en aquest precís instant, quina seria la nostra resposta si ens proposessin privatitzar una sola de les universitat catalanes, deixant a la resta tal i com es troben, és a dir, ocupades i dirigides pel funcionariat. Un de nosaltres, la identitat del qual no serà desvetllada, per alleujament de la seva bona reputació, inicià una espantosa cantarella socialdemòcrata en què afirmava que això seria discriminar els uns dels altres sense cap motiu aparent. Algú altre, amb molt d'encert, indicava que, des del punt de vista de l'utilitarista liberal, seria fantàstic tenir ni que fos un centre privat ja que causa més plaer/utilitat, la situació de 9 - 1 que la de 10 - 0. De passada aprofità l'argument per incidir sarcàsticament en la manca d'esperit liberal del company. La qüestió clau, però, fou la de quina seria la nostra resposta en cas que es proposés privatitzar la nostra universitat i no cap altre. En aquest cas, al menys jo, tinc molt clar que la meva resposta seria negativa ja que, de moment, em produeix més utilitat pagar menys que pagar més. En aquesta situació es veu clar que, com aportava l'únic socialdemòcrata de l'ND, hi ha una clara discriminació en el moment de privatitzar una sola universitat. Tot i així, segueixo estant molt a favor de que es privatitzi un sol centre, sempre, és clar, que aquest no sigui el meu. Si d'aquest comentari voleu extreure que sóc un egoista no cal que us hi esforceu gaire, que ja us ho dic jo, que ho sóc. Crec, que, de fet, la correcta actitud liberal és aquesta, tot i que en aquest cas vagi contra la doctrina del lliure mercat ja que, al capdavall, primer hi ha l'autointerès i, després, si vols, la lliure competència.

Sobre l'article d'ahir

Sobre els comentaris de l'article d'ahir. Destacar que Enola Gay és el nom de l'avió i no el del pilot. Que la segona bomba es va llençar perquè amb la primera els japonesos no capitularen. A més, indicar que la situació en què la guerra es trobava era poc menys que un "sunk cost" del qual no es podia tornar enrera i que ja podem parlar de pau i amor si voleu però la situació era la que hi havia. Punt. Altres camins per sol·lucionar el conflicte tenint en compte la situació en la que es trobava la batalla no en conec. Idees benvingudes com sempre i gràcies a tots per comentar.

dijous, de desembre 28, 2006

La decisió del president Truman

L'Enola Gay va deixar anar aquella temible bomba i Hiroshima va desaparèixer del mapa. El dolor i l'angoixa del moment es prolongà durant anys, mostrant-nos la nostra desconeixença sobre els límits humans. La bomba atòmica, però, fou la gran sort del poble japonès i l'horror hauria estat molt més esgarrifós si el president Truman no hagués ordenat aquell bombardeig i el de Nagasaki, poc després. El govern americà havia fet múltiples propostes de rendició a l'Emperador del Japó, aquest, però, no va cedir i va continuar alineat amb el III Reich. Washington tenia dues opcions, envair el país o llençar bombes nuclears fins aconseguir la rendició incondicional de l'enemic. Pel cap baix, la invasió de l'arxipèlag hauria costat un milió de baixes tan sols entre els militars americans. Harry S. Truman, doncs, no tingué més remei que ordenar la utilització d'aquella arma infernal i devastadora que és la bomba nuclear. No hi havia cap altre camí, això està clar, i Truman l'encertà de ple, aconseguint la rendició japonesa durant els escassos dies que van seguir a les dues terribles detonacions. La bomba atòmica, doncs, havia salvat centenars de milers de vides tot i la seva naturalesa devastadora i va aconseguir acabar una guerra que es tornava cruenta i brutal. Naturalment que va ser dramàtic haver d'arribar aquest punt, tant de bo mai no ens ho tornem a trobar. Naturalment que la immensa majoria de morts i afectats no es mereixia res de tot el que va passar, però la guerra era aquella i cada dia hi moria gent, la guerra avançava i no hi havia sortida. Amb la perspectiva del temps tan sols podem reconèixer que aquella maniobra va ser la que tocava i, lògicament, prendre consciència i lluitar per a que mai més cap president hagi de trobar-se en la mateixa situació en què Harry Truman va estar. Amputar el membre gangrenat o sacrificar el pacient. Per mi està molt clar.

La decisió del president Truman (Versió Hemingway, en sis paraules)

Bomb kills thousands, millions are saved.

dimecres, de desembre 27, 2006

Sobre l'habitatge

Efectivament un habitatge costa ara molt més del que ho feia anys enrera. No és una qüestió d'inflació moderada sinó un autèntic creixement. La comparativa, per a fer-ho proporcional, ens indica que per a comprar un pis, són necessàries moltes més mensualitats d'un salari estàndard del que ho eren abans. Els pisos són més cars, això està clar. Ara bé, d'aquí a dir que la culpa de tot això és del govern i dels bancs hi ha un bon tros. En primer lloc cal dir que no són ni els uns ni els altres els que decideixen el preu de l'habitatge, això, com bé hauríeu de saber, ho fa el mercat, la llei de la oferta i la demanda, és a dir, nosaltres. Si el preu dels pisos ha pujat és simplement perquè hi ha més gent disposada a comprar-ne, vet aquí que això no vulgui dir que ara vivim millor del que ho feien els nostres pares. També m'agradaria apuntar que, ja que el valor de l'habitatge ha pujat, ens podríem alegrar en el sentit què quan aconseguim tenir-ne un en propietat som molt més rics del que ho eren antigues generacions en adquirir-lo. Per acabar-ho d'adobar hi ha tota aquesta cantarella que molts joves fan, la lletania aquella de que als nostres pares els hi costava molt menys esforç fer-se amb un lloc per viure. Pregunteu, als vostres pares i avis, si tenien la mateixa despesa que nosaltres en Internet, viatges a Londres, roba de marca, cinema i d'altres capricis contemporanis. Pregunteu-lo i ja m'explicareu. És sempre la mateixa història de buscar la cara fosca i explicar-ho i difondre-ho com si el món s'acabés. Feu l'exercici contrari i potser us sorprendrà saber que no hi ha per tant. El preu dels pisos puja, vivim millor. L'esperança de vida és més llarga, vivim millor. Ens costa més pagar una llar perquè podem gaudir de molts més serveis que, òbviament, s'han de pagar, vivim millor.

dimarts, de desembre 26, 2006

El meu Nadal (punt i final)

Amb els articles i els seus respectius comentaris d'aquests darrers dies ha quedat ben clar que tota religió acaba esdevenint un objecte de defensa fanàtica i desmesurada. El meu article del dia 24, que si es llegeix amb calma ja es veu que no va ser més que una explicació, sense prendre part, de com fan anar els jueus això de les seves creences, va ser titllat pràcticament d'heretge per alguns il·lustres i estimats comentaristes d'aquest blog. Res més enllà de la realitat, en cap moment aquell text va voler ser -i no ho fou- una ofensa o una falsació del Cristianisme. No crec que m'hagi de disculpar en res però, per si de cas, admeto que aquesta religió tant important em sembla força coherent i respectable. Com molts ja sabeu, sóc un fan del Papa Ratz i no em fa cap recança dir-ho obertament. De tota manera, el que vull dir és que em sembla lamentable que a la gent, en general, li costi tant ser una mica objectiu amb el tema de les religions ja que, si dos comentaristes del talent del Guillem i l'Albert em titllen d'heretge imaginin què en deuen pensar els imbècils que corren pel món. Ja sabeu, la majoria dels lectors, que tinc debilitat pels jueus i les seves creences i que naturalment que penso que Jesús no va ser el Salvador que havia de ser i no crec que això sigui una falta de respecte sinó una simple opinió. Naturalment que si hagués de triar em quedo amb l'estrella de David que amb la creu, naturalment que em sembla més coherent el Judaisme i que m'agradaria que Israel fos lliure i pacífic ben aviat, però és ben obvi que no per pensar això ataco els creients, els de Crist, s'entén. És ben obvi que a l'article del dia 24 no s'atacava ningú. I, finalment, i per a que tot quedi ben clar, el meu Nadal és, únicament, la veu de mes germanes quan em desperten al matí per confirmar-me que la cançó tenia raó. You better watch out I'm telling you why: Santa Claus is comin' to town.

Hemingway de Senna

Tamburello full throttle, fade to black.

dilluns, de desembre 25, 2006

Sobre l'article d'ahir

Sobre els comentaris que rebé l'article d'ahir m'agradaria saber exactament on no sóc respectuós amb el cristianisme. No acceptar un dogma no vol dir no ser respectuós amb ell. Pel que fa als errors profètics, no em remeto directament a la Bíblia, que ja confesso que no he llegit sencera, però sí a d'altres estudis-resum que afirmen que l'arribada de Jesús a la Terra no va anar ben bé tal com anava prevista (No l'antecedeix, Elies, per exemple, ni porta la pau al món). Bon Nadal a tothom.

John Steinbeck

Les històries narrades per John Steinbeck són les histories més ben narrades que jo mai hagi llegit. Les històries que explica l'escriptor de Salinas, California, són absolutament desgarradores, nues de tota cantarella i de tota demagògia. John Steinbeck és un dels pocs escriptors considerats comunistes que jo admiro. Una vegada vaig dedicar molts mesos a realitzar un estudi sobre la seva obra clau, The Grapes Of Wrath, i, de fet, la conclusió que jo en vaig extreure va ser que el premi Nobel de literatura del 62 tenia molt més a veure amb les teories filoreligioses de R.W Emerson que no pas amb l'horror marxista. Ara que és Nadal i hi ha qui aprofita per fer sotragar consciències amb imatges de nens morint de fam, amb tota la intenció de fer sentir malament i culpable l'honrat treballador, caldria recuperar l'obra del mestre Steinbeck, per mostrar que es pot fer prendre consciència dels errors des de l'òptica de la bellesa i el tacte. L'última escena de The Grapes Of Wrath és, segurament, una de les més tenebroses de la història de la literatura, una de les escenes que més impacta en la ment del lector universal, i no cal fer-lo sentir culpable, no cal deixar-li mal cos. Steinbeck fou, sens dubte, un home d'esquerres i compromès que s'equivocava sovint, com s'equivoquen els que creuen en el repartiment equitatiu, però fou un home que va entendre que en la negociació no sempre s'ha de ser hostil. Steinbeck escrivia amb tota la passió i la tendresa que la humanitat sencera és capaç d'arreplegar. Steinbeck és la cara bona de l'enemic, és l'adversari que et vol fer entendre que t'equivoques sense un sol insult o una sola bufetada. John Steinbeck fou la classe, el gust per la bona escriptura. Les seves històries, revisions brillants d'una Bíblia que, penso jo, i segurament feia ell també, hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom, de tant vigent com encara és.

diumenge, de desembre 24, 2006

El Nadal i el judaisme

Tal dia com avui, ara deu fer, si fa no fa, uns 2000 anys, una tal Maria i un tal Josep, de Natzareth, viatjaven a través de Palestina, camí de Betlem. Aquella mateixa nit, la dona, que estava en avançat estat de gestació, trencà aigües i hagueren de buscar una establia on pogués donar a llum a la criatura, a la qual posarien de nom Jesús. De sobte, tot de pastors s'aproparen al lloc on el nouvingut plorava de fred, una aura de llum embolcallava el pessebre, tot indicant que aquell era el fill de Déu. És a partir d'aquest moment que el poble jueu s'escindeix en les seves creences. Alguns, convençuts que aquell nadó és realment el Messies, li reten culte i homenatge, establint una religió que és, avui, una de les més importants del planeta. La resta, més realistes, em sembla, veuen que aquell nen no pot ésser cap salvador i que, a més la seva arribada al món no coincideix amb la profecia que l'anunciava. Vaja, que sense ànims de ser irrespectuós, ni molt menys, sembla ser que aquell nen fou designat salvador pràcticament a l'atzar. D'aquest darrer grup de gent, que no acceptà Jesús com el Messies, en deriva l'actual judaisme. Ells encara esperen l'arribada de l'autèntic Salvador, d'un Salvador que ho sigui en efecte. Jesús, al capdavall, visqué 33 anys predicant i fent molt bones obres, dignes de menció, sens dubte, com avui l'Església catòlica fa. Però salvar, el que es diu salvar, no salvà el poble jueu de pràcticament res. Els jueus d'arreu del món encara avui esperen un senyal, un senyal diví que els alliberi de la seva apocalíptica mala sort i de tot l'odi que es professa cap a ells. Aquesta nit és la nit de Nadal i mig món ho celebra. Ells també, adaptats com estan a la tradició anglosaxona i respectuosos i discrets com solen ser. Encara esperen, però, encara esperen l'arribada del veritable Salvador.

dissabte, de desembre 23, 2006

La lluna negra

Aquesta nit hi ha una lluna negra sobre aquesta ciutat en guerra. Aquesta nit fa pudor de sang i de suor, l'aire és dens, és pot tallar amb un ganivet. Els vapors dels baixos fons s'aixequen com una bruma, a l'empara d'aquesta tenebrosa lluna negra. Els budells se'm remouen al llit i sento una crida llunyana, una crida dels instints i de l'animalitat més crua i despietada. Aquesta nit vull sortir al carrer sota la lluna negra per escopir el foc que duc a dintre, per escopir-te'l a la cara. Aquesta nit vull cridar i dir coses que mai abans havia dit, vull córrer i que l'asfalt olori a gasolina. Aquesta nit som un, jo i la lluna negra. Quan la rutina és transforma en una tortura només cal un senyal per perdre el nord, per deixar abandonat el timó de la rectitud i la noblesa. No em parlis de compassió, en aquesta ciutat de merda, no em parlis de respecte ni de tolerància perquè n'estic tip. Aquesta nit només serem jo i la lluna negra, i no ens podrà aturar ningú. Hi ha qui neix amb sort, jo me l'hauré de buscar. La llei no és suficient, l'ordre va desaparèixer fa temps i l'únic argument que conec és la pólvora que duc a les butxaques. Si només m'entens així, no et preocupis, entraré al teu joc. I guanyaré, perquè aquesta nit em protegeix la lluna, aquesta esgarrifosa lluna negra. La pluja mulla les llambordes, les deixalles s'amunteguen al portals, tu vas marxar fa dies i ja t'he oblidat per complet. Si ens trobem i em mires veuràs un ulls buits i plens de desesperança. Tem, perquè aquesta nit he rebut l'influx de la maleïda lluna negra. Aquesta nit el cel es tanca sobre nosaltres, els edificis cauen, els arbres cremen. I jo sorgeixo del no-res, per escopir-te el foc a la cara. Aquesta nit, és la nit de la lluna negra.

divendres, de desembre 22, 2006

El pis de mon avi

Mon avi va arribar a Catalunya ara fa una pila d'anys. Sempre em diu que se sent infinitament afortunat d'haver anat a parar a un país com el nostre, sempre m'ha ensenyat a ser agraït i reconèixer l'esforç dels demés. Mon avi estima Barcelona més que Montehermoso i se sent ben content de tenir néts, i fins i tot una filla, nascuts a la terra que el va donar acollida. Mon avi treballà sense descansa des del dia en què trepitjà per primera vegada la ciutat, mon avi es va comprar un pis modest i va seguir treballant, més encara. Mon avi, pobre, fins i tot va patir greu lesions a l'esquena a causa de les hores que es passava treballant però va seguir i va poder comprar-se un pis una mica millor, sense haver de vendre l'altre. El primer d'ells, ara, és part del seu orgull i està sempre disposat a deixar-lo a la família per al que calgui. Fins aquí tot normal, un senyor es fa amb dos pisos i fa amb ells el que els seus sants collons li demanen. Mon avi, però, viu ara en un país governat per lladres i bandolers on defensar la teva casa és un crim, mon avi viu en un país governat per uns imbècils tan grans que volen expropiar els pisos buits. Expropiar, per cert, em sembla un perfecte sinònim de robar. El pis de mon avi, el primer, és ara un dels immobles susceptibles de ser expropiats (robats, vaja) per el nou projecte del govern bolxevic que els amics de PSC, ERC i ICV-Eua han muntat. Mon avi, de tota manera, m'ha dit que està molt tranquil i que per robar-li el pis que amb suor i sang va pagar caldran molts i molts homes i fins i tot armes de foc. Mon avi, com és natural, no entén què n'ha de fer, la Generalitat, de les seves propietats. Mon avi és un home honrat, Pepe Montilla no. Mon avi, el iaio, va patir una postguerra i sap el que és passar gana i sap el que és treballar simplement per poder menjar. Mon avi sap que el que és d'un home no és de ningú més i, és clar, a mon avi no li robaran pas, el seu pis.

dijous, de desembre 21, 2006

La justícia

El concepte de justícia, juntament amb el de llibertat, és, probablement, el més difícil de descriure. Requereix, a més, d'un consens entre corrents de pensament que no s'assolirà mai de la vida ja que és un terme que, a diferència d'altres, se sol argumentar partint del concepte en sí en comptes de tractar el terme com una lògica conseqüència del raonament. Des del meu punt de vista, cada vegada veig més viable l'opció de considerar que no existeix allò que és o no és just sinó allò que ens interessa o no. M'explico, des del punt de vista racional, tant se'ns hauria de fotre, a nosaltres, si estem o no actuant d'una manera justa. És just allò que és èticament correcte? Potser sí, però digues tu què és èticament correcte i que no, és clar. És just el que és equitatiu? I tant que no, perquè això ens condueix al robinhoodisme de robar als uns per a donar-ho als altres sense preguntar abans si hi ha mèrits o no. Per variar, apareixerà en aquest humil escrit, de la mateixa manera que sempre apareix en qualsevol discussió sobre la justícia, el teòric John Rawls. Aquest pensador americà proposa, com a ideal de justícia, aquella situació que s'assoliria després d'una negociació en què totes les parts se situessin rere el vel de la ignorància, és a dir, que no sabessin quin seria el seu rol a posteriori. Tot i que molt atractiva, aquesta idea em suscita molts dubtes. En primer lloc oposo certes reticències al fet que sigui possible realitzar aquest exercici intel·lectual d'imaginar-se rere el teòric vel, en segon lloc, aquí ja estaríem parlant d'una situació negociada i dirigida que no tindria gaire a veure amb una justícia natural establerta. És justa la situació assolida amb la negociació? Bé, jo no ho sé, perquè no hem acabat ben bé de resoldre quin és el significat intrínsec del propi concepte de justícia. S'accepten suggerències, naturalment.

dimecres, de desembre 20, 2006

Dos anys

Ja fa dos anys, i encara recordo el fred d'aquell matí al cementiri, encara ara recordo aquella trucada que em deixà glaçat de cap a peus. El temps passa, les busques del rellotge giren vertiginosament i mai s'endarrereixen, però jo encara ho recordo tot com si fos ahir. De cop el buit, el silenci més immens i tenebrós que hom pugui imaginar, es va fer al meu voltant i tot rodava i rodava. Diuen que el temps tot ho cura, bé, m'hi oposo rotundament. El temps suavitza, cicatritza les ferides, però allà on abans hi lluïa la pell fina avui un crosta marca tot el dolor suportat, res no torna a ser igual. Es dibuixen en l'espai, en l'infinitud de l'univers, els records, un per un, en fila, esperant el seu torn per entrar a l'ànima. Hi ha llocs, hi ha sorolls, imatges, que inevitablement ens diuen on som, qui som i qui ha marxat. Fa dos anys que ja no ets aquí i és mentir, mentir de manera despiatada i brutal, dir que el temps ho cura tot. Hom ha de continuar el camí, i ho fa, sens dubte, però el bagatge creix i s'escampa i mai no s'esborren els records, les sensacions, mai es troben raons que justifiquin el desastre i la tragèdia. Alguns matins sembla que tot ha estat un malson i que no hi ha res a témer, quan notes el terra glaçat sota els peus nus, però, de sobte caus en la certesa que tot resta igual i no hi ha escapatòria. Ara els somriures són incomplets i la felicitat mai és rodona. Ara el silencis són amargs i hom fa el cor fort, per poder seguir endavant. S'ha de continuar, però res no és igual, s'ha de seguir, però és impossible desempallegar-se d'aquesta argolla, d'aquesta cadena robinada que ens ha quedat lligada al coll. Tot just ara fa dos anys que ens vas deixar i jo no m'oblido. Jo no m'oblido gens.

dimarts, de desembre 19, 2006

Pas a pas

Finalment va aconseguir esdevenir el que sempre havia volgut. Venia d'un barri modest, però tampoc és que fóra pobre i que a casa no tinguessin diners per menjar. No tingué luxes però tampoc li va faltar res. Va convertir la seva adolescència en un joc de remuntades i d'esforç, de diversió, també. Va acabar la carrera d'empresarials sense estudiar massa però aprenent molt. Mai va deixar de banda els amics ni la seva passió per les curses de cotxes. Poc a poc, com en un rosari, tots els somnis es van anar fent tangibles i s'acomplien un a un. Li semblava que no era tan complicat fer les coses bé si li agradaven i així va ser. No calia posar-se dramàtics, el que calia era un poc de sentit comú i ganes de treballar. Perquè, de treballar, treballà com si fos l'última cosa que hagués de fer sobre la capa de la terra. Treballà molt i guanyà diners que li van servir per permetre's els primers capricis, per viatjar on volia i per l'abonament de Montmeló. Pas a pas el camí es recorre i no cal fer una tragèdia de cada metre avançat, perquè tampoc no fan tant de mal. Encara no té els trenta, i ja dirigeix el departament més important de l'empresa on amb divuit anys va començar a treballar. Va ocupar totes les places possible, de fet, començà servint cafès. Avui es posa seriós amb els empleats si s'equivoquen o si no fan el que haurien de fer, però sempre té un gest de proximitat pel que fa les coses bé, sempre unes paraules d'ànim, un bon consell. Cal una actitud que hom pugui defensar, una honestedat que no provoqui dubtes i, sobretot, creure que, si vols, tot el que desitges està al teu abast. Hi ha l'esforç, és clar, i sempre un pel de sort, hi ha totes les ganes i la decisió. Hi ha un tipus de gent que es queixa i ploramiqueja, hi ha un altre tipus que, enfront el problemes, els fa petits i els destrueix. Mica a mica, pas a pas.

dilluns, de desembre 18, 2006

La festa major de Pardines (III)

A Pardines havia de conèixer la Berta, que és la germana de la Júlia i teníem un tema pendent. Es veu que una vegada llegí un meu article en què posava en dubte la democràcia i no li agradà gens. D'ençà m'ha anat llegint de tant en tant i ha conclòs que sóc un repel·lent per com escric. Jo imaginava que darrera d'aquest rebuig s'hi amagava una admiració per la fermesa en la redacció i les idees. Parlàrem, de matinada i, tot i que no m'ho acabà de confessar, jo crec que en realitat li caic bé i, ella a mi també. I quan ens vam acomiadar em digué que havia estat un plaer conèixer-me. Per mi també ho fou, conèixer algú que no comparteix les meves opinions però em llegeix atentament.

Anem a dormir tard, a mi m'assignen una habitació que haig de compartir amb el David i les noies marxen a casa de l'Ania, que aquí tots no hi cabem. El plaer de dormir quan un està exhaust és enorme. Amb el David, ens llevem a les dotze i ens quedem fent-la petar fins les dues que baixem a veure el Gran Premi. Parlar amb el David és interessant i divertit, i es difícil conjugar aquestes dues característiques en la manera de parlar d'una sola persona, però ell les té i per això mai no me'n canso, d'ell.

Després del Gran premi fem un dinar abundant, per recuperar forces i ja no estem tan contents perquè veiem que aviat haurem de marxar. La Pepi, la mare de la Júlia, ens prepara un arròs boníssim i moltes altres coses que li agraïm sincerament. I, ai, que tot s'acaba i hem de marxar. Alguns en tren, d'altres es queden. La Marta, el David i jo baixem cap a Barcelona en el meu cotxe. La darrera mirada per la finestra i els meus ulls enganxen la trajectòria perfecta amb els ulls de la Júlia. Adéu, amiga, fins aviat. I des del cotxe anem veient com perd intensitat el verd de la vall, com, poc a poc, apareixen polígons industrials i camps grocs. Cap a les nou del vespre entrem a Barcelona sabent que serà difícil no tornar a Pardines ben aviat.

diumenge, de desembre 17, 2006

La festa major de Pardines (II)

Al carrer ja veus que la gent d'aquí és molt diferent, de quillos no hi ha ni un, però, si vols que et digui la veritat, estar rodejat de tot el ras de les JERC tampoc no m'acaba de fer gaire il·lusió. Allí al poble la gent parla molt, massa, sempre he trobat, i de vegades et fan sentir incòmode i un pel avergonyit de ser de ciutat, que ja té collons també que, sent de la capital t'hagis de sentir malament. Però en general molt bé i amb tothom qui em van presentant m'hi estic una estoneta xerrant, comprovant que l'alcohol, a ells, també els afecta com aquí a baix. I ara que surt el tema, les copes fatal. Que darrera la barra no hi hagi el Manel ja t'ha de fer sospitar, però que un gintònic sigui un vas de plàstic meitat Giró, meitat Schweppes, un glaçó i de llimona ni el record diu poc en favor de qui els serveix. Però com que hem vingut a divertir-nos dic que és molt bo i, això sí, no en demano cap més i em passo a la cervesa. S'ha de cedir, de vegades, en favor del comfort dels que t'envolten. Si m'hagués posat a analitzar el que bevíem hauríem fet sang molt i potser la gent s'hauria sentit malament, i com que als meus amics me'ls estimo molt i per una vegada no passa res crec que vaig encertar en no dir res. Hi ha una banda que toca fatal i en això si que tots hi coincidim. No ho sabia jo, que a Pardines, on ningú no sap parlar castellà, també hi portaven orquestres d'aquestes tan espanyoles, de Paquito el Chocolatero i David Bisbal.

La festa és a l'aire lliure, fa fred i ens hem de posar jaqueta, devem estar a quinze graus. Sempre m'ha semblat genial haver-me de posar jaqueta al bell mig de l'estiu, com un desafiament a la sufocant calor. Seguim bevent però la veritat que amb la fresqueta i la bona companyia no puja gaire, l'alcohol. De tant en tant sortim de l'espai habilitat per a la música i fem tombets pel poble, per xerrar i fer un entrepà, que a les quatre del matí ens sembla una llauna de caviar. La sort que tinc de tenir els amics que tinc encara no sé d'on l'he tret i, a mesura que les copes van assentant-se al fons de l'estómac, em venen a dir que m'estimen, les amigues, i que sóc l'hòstia, els amics, i ho pensen de debò. Els contesto que el mateix però més, i també ho penso de debò, jo que no he begut tant com ells. De dones aquí a dalt fatal, i les amigues no es toquen.

dissabte, de desembre 16, 2006

La festa major de Pardines (I)

A Ribes de Freser s'hi arriba en tren, però Pardines és tota una altra cosa. Són separats per sis quilòmetres, tots dos pobles, però hi ha un univers entre ells. Així que dissabte a la nit, tot just sortir de la feina, vaig agafar la Ronda de Dalt i cap amunt, a la festa major. Amb bona música el camí es fa curt i és agradable, entre Rod Stewart, Supertramp i, òbviament, el Boss, vaig deixant enrera Granollers, Vic, Ripoll, Ribes i, tot d'una, sense previ avís, comencen els 6 quilòmetres de carretera de muntanya que pugen fins el meu destí. Conduir de nit és preciós, fer-ho amb la il·lusió de trobar els teus millors amics allà on la carretera s'acaba ho és encara més. Ells ja feia dies que hi eren, allà, gaudint de tota la setmana de festa major, a mi la feina no em deixà pujar-hi abans. A l'entrada del poble m'esperaven el David, la Marta i la Júlia, que és la nostra amfitriona quan hi anem. A casa, preparant el sopar, hi havia la Berta, l'Ania, l'Eduard, el Marc, la Cristina i els pares de la Júlia.

El sopar el fem ràpid i desparem taula per fer una partideta d'Scatergories, ja prenent alguna copa. Entre jo i la Cristina ens repartim les victòries, sense rival, és clar, una professora d'Història de l'Escola Internacional i un conat d'escriptor, el vocabulari que entre tots dos sumem es deu acostar a l'absolut. Les noies es tornen per canviar-se al pis de dalt, els nois, a baix, seguim intentant comprendre com és possible invertir tal quantitat de temps en posar-se una faldilla i un jersei. A quarts de dues sortim, i és que, pel que em diuen a mi, que mai he estat massa amic de festes populars i no hi entenc, sortir abans és el tedi assegurat.

divendres, de desembre 15, 2006

La cantarella

La cantarella socialista és la de fixar-se en les faltes d'ortografia que algú fa, com si això el desposseís immediatament de la raó en el contingut. És també, l'anar donant voltes a un tema sense acabar de dir ben bé res i, sobretot, citar gent i proposar lectures diverses. Aquestes són totes les seves armes argumentals, així que ja es poden anar imaginant. Ho dic, tot això, per gent com en Marçal Girbau, que es veu que té per afició anar passant pels blogs de la gent i corregir les faltes d'ortografia que fan. Que, escolti, és veritat que és lamentable que ens atrevim a escriure públicament i fem les faltes que fem però, aviam, parlem de forma o de contingut, perquè si volem parlar de forma anem tots a estudiar gramàtica i ortografia, no sé si m'entens. I és aquesta, més o menys, la cantarella sociata d'anar pel món donant lliçons sense dir res de nou, és anar mastegant sempre la mateixa ràbia i la mateixa rancunia per, encabat, no proposar cap solució solvent. I el que m'espanta no és en Marçal Girbau que, pobre noi, amb tanta feina que té a prevenir la gent sobre el perill de la pronominalització i les lleis d'accentuació ja en deu tenir prou, sinó que aquesta és la política real que els seus líders ens fan. Atacar l'Artur Mas perquè es posa laca i és un arrogant, obviar Josep Piqué perquè es veu que fa anys i panys algú del seu partit tenia relació amb el general Franco, no votar Convergència perquè en Salvador Sostres menja rissotto al Drolma, etc. És aquesta la cantarella esquerranosa, la dels comunistes reformats i convertits en ecologistes defensors d'un ànec de l'estany de la Murtra. Si poguessin, no en tingueu cap dubte, ens aixecaven un gulag ben gros i en fotien a tots a dintre. Acusats de fer moltes faltes d'ortografia, suposo.

Anunci

Fins dimarts a la nit no estaré disponible, així que no podré atendre els comentaris. Em comprometo a fer-ho, això sí, a partir de dimarts i amb caràcter retroactiu. Durant la meva breu absència estarà al càrrec de la nau el senyor Regidor, que penjarà els articles que li he deixat enllestits i tindrà línia oberta amb mi, per si de cas. Podeu llegir els seus magnífics articles al Terrat.

dijous, de desembre 14, 2006

En 6 paraules

Les meves dues propostes d'històries ultracurtes (màxim 6 parauales), que la revista Wired proposa redactar en honor d'Ernest Hemingway, són les següent:

-Va visitar París, va dir: "infinit".

-Conduí carreteres de nit, sent feliç.

Els pobres lladres

Es veu que, ara, si t'entren a robar a casa has de dir-li al lladre que endavant, endavant, passi vostè. Quan un lladre t'entra a robar és ell la víctima i no tu, així que ja saps, facilita la seva tasca en tot el possible. Dona-li tot el que tinguis, embolica-li en paper de regal i, sobretot, no et descuidis de posar-li un llaç vermell per si vol regalar les joies de la teva dona a la seva. No siguis egoista, collons, que tu de joies ja en tens moltes i ell, pobre, que tot just ha arribat d'un país de l'est i encara no s'ha adaptat bé s'haurà de guanyar la vida d'alguna manera. I aquesta és una manera tan honrada com una altra. No et fa vergonya ser tan ric? És que, és clar, tu estàs provocant el robatori amb una ostentació tan virulenta. Ho tens ben merescut, per burgès. Com se t'acut tenir vigilants a casa, animal? I a sobre disparen els pobres assaltants que l'únic que volien era robar unes joietes de res per a poder donar de menjar els seus fills. Que els detinguin, als teus vigilants, i a tu també, home, per tenir tants diners. Tot el que et passi està perfectament justificat, no haver tingut tants diners, capitalista, neoliberal salvatge. Has de cremar tots els teus bitllets i anar-te'n a viure a Santa Coloma, com tothom, hòstia, és que ets un avar. Un dia segrestaran el teu fill, que sàpigues també que és culpa seva, per tenir un pare joier i no funcionari de la Renfe. Si dispares, recorda-ho molt bé, te'n vas a la presó. No t'oblidis, sobretot, que els lladres són els nostres convidats i que, pobres, arriben de països pobres i estan inadaptats, disculpa'ls i deixa ja de provocar anant pel poble amb aquest Mercedes tan car. Deixa les portes obertes, per a que puguin entrar sense fer gaire esforç, que prou drama tenen ja amb haver de sobreviure tan lluny de casa seva. I no contradiguis, home, fes el favor de fer la voluntat del teu nou i flamant govern.

dimecres, de desembre 13, 2006

Una fotografia a Búbal

Tinc una fotografia que mon pare ens va fer a mi i a ma mare a Búbal, l'any 1989. Cap article podria resumir millor la felicitat o el que després he esdevingut. A Búbal encara hi vaig, sovint. Entre les muntanyes que fan frontera amb França em sento arrecerat de tota invasió, de tota por, de tota agressió de la realitat. La vall del Tena, el fred de l'hivern, la frescor de l'estiu pirinenc, sobre una bicicleta, quasi bé sempre. Aquella foto ens la van fer amb una Ricoh que encara roda per casa i que retrata molt millor que la Kodak digital que ara fem servir, les cases del vell Búbal encara aguanten al peu de la presa, i un grup d'estudiants les ha rehabilitat per a poder-hi viure. No hi ha fotografia més intensa en el meu àlbum. Aleshores viatjàvem amb un R-11 que, pel que m'han explicat, va costar molt d'aconseguir en aquell color blau tan peculiar. No ens importava dormir a la tenda de campanya, tot eren ganes i disposició incondicional. Avui tot sembla molt més difícil i sempre hi ha altres coses a fer, costa omplir el cotxe i marxar. Potser ens hem tornat més refinats, potser més imbècils, qui sap. Búbal no ha canviat pas tant, alguns anys l'aigua del pantà encara puja fins les cases abandonades i al Portalet hi neva cada any. Nosaltres hem canviat, segurament jo el que més. Aquella fotografia que ens vam fer a Búbal és tota la calor de la protecció, el resum del comfort. I no ens calien gaire coses tampoc. Encara anem a Búbal i encara ens fem fotografies, encara no ens han rebentat la vall. Avancem i perdem matisos, és natural, i hi ha coses que ens deixem enrera i ja mai tornaran. Hi ha d'altres, potser només sensacions que tenim, que no s'esborraran mai del fons de la nostra ànima. Estem fets de tot el que hem estat i de tot el que hem viscut, de tot el que a casa ens han ensenyat. Aquesta fotografia durarà per sempre.

dimarts, de desembre 12, 2006

Records d'Itàlia (III - Focaccias a la riba de l'Arno)

Florència és per mi la gran ciutat italiana. Almenys, la gran ciutat italiana que jo he visitat. Ho recordo tot amb força exactitud, la preciosa passejada per la riba del Arno en direcció al Ponte Vecchio i tombar a la dreta per arribar al centre i admirar el Duomo, previ pas per la Piazza della Signora. Florència em va recordar Barcelona però en versió neta i més turística, purament turística, de fet. M'impactà la quantitat de monuments per metre quadrat i de tots els museus visitats em quedo amb el Palazzio Piti. De la capital de la Toscana, també, cal destacar-ne els gelats que, de tan bons que eren, ens fotíem en ple més de febrer. És una ciutat plena de vida, i a cada passada et trobes xinesos que et venen coses o que pinten el teu nom amb unes pintures estranyes. Recordo amb especial devoció la munió de botigues i bars on podies comprar coses per menjar. Més que les tradicionals pizzes, recordo una espècie de focaccia de la qual em vaig proveir molt bé durant els dies que durà la visita. El gust de la mozzarela tot just escalfada dins d'aquell pa cruixent em fa venir gana encara avui. Com a contrapunt, val a dir que em semblà del tot una llegenda urbana allò de les precioses noies de Florència i que només en recordo una d'escultural. Era una preciositat italiana que ens servia el dinar a un petit restaurant de la Piazza del Duomo que, curiosament, vam triar tots i cadascuns dels dies en què vàrem haver de fer àpat a la ciutat de l'Arno. Florència fou la parada central del viatge i, si cal ser sincers, la seva llum fou tan potent que enfosquí les posteriors etapes de la nostra modesta tourné: Ni Venècia, ni Verona i, molt menys, Gènova, em van semblar dignes de competir, en primera instància, amb Florència. El temps, tot i això, m'ha fet pensar en la ciutat dels canals com una més que seriosa competidora.

Sobre Salvador Allende (Ara que Augusto Pinochet ha mort)

L'article que segueix fou un dels primers a ser publicat a Les Lleixes quan aquest blog encara s'ubicava a d'altre latituds i tot estava per descobrir:
SALVADOR ALLENDE (O de com transformar un personatge que comulga certes idees hitlerianes en un heroi de la democràcia)

Salvador Allende és un dels herois de l'esquerra, i com a tal se m'ha transmès al llarg de la meva formació. Fins fa pocs dies jo mateix veia el que va ser president xilè com un autèntic heroi. Sempre -i sempre és sempre- se m'ha venut la bonica història de com les tropes comandades pel general Augusto Pinochet van assaltar la Casa de la Moneda i Salvador Allende es va suicidar en honor al seus compatriotes, no sense abans emetre un emotiu missatge radiofònic. En definitva, Allende era el bo boníssim de la pel·lícula, Pinochet, el dolent dolentíssim. I jo, em creia el que m'explicaven, sense veure que únicament em transmetien un punt de vista; un punt de vista intoxicat per la influència marxista que impregna el nostre sistema educatiu. Ni tan sols els 8 anys de legislatura del PP van canviar aquest punt de vista; és el que té la dreta acomplexada.
Així doncs, durant 18 anys de la meva vida, el concepte que he tingut d'aquesta icona roja s'até bastant al paràgraf següent, que fa referència als moments previs al seu suicidi:

Salvador Allende pagó con su vida su profunda vocación democrática y su inquebrantable lealtad con su pueblo. Previo al instante supremo con el que será recordado para la posteridad, denunció las dimensiones de la traición y vaticinó con clarividencia el período gris que se abatía sobre Chile. Sin embargo, en su conmovedora alocución final, hubo lugar a la esperanza al anunciar que más tarde que temprano se abrirían las anchas alamedas. (www.ellatinoamericano.cjb.net)

Però un, que comença a sospitar que Stalin encara no ha mort, cerca informació sobre la figura del polític de Valparaíso i, entre tones d'elogis i punys enlaire, troba fragments com el que segueix:

En realidad fue un convencido antisemita, un defensor de la predeterminación genética de los delincuentes que extendió su racismo a árabes y gitanos, consideró que los revolucionarios eran psicópatas peligrosos que había que tratar como enfermos mentales, propugnó la penalización de la transmisión de enfermedades venéreas y defendió la esterilización de los alienados mentales. Ideas rechazadas por la opinión pública mundial en pleno, con una sola excepción: la Alemania nazi. Porque Allende defendía estas posturas precisamente en los años treinta.

Lo tiene muy difícil quien intente negar estos extremos; el mismo Allende lo dejó todo escrito en dos piezas que se han mantenido ocultas hasta hoy y que Farías ha rescatado. Se trata de Higiene mental y delincuencia, la memoria o tesis que Allende presentó en la Universidad de Chile en 1933 para obtener el título de Médico Cirujano, y el Proyecto de Ley que elaboró siendo ministro de Salubridad del gobierno del Frente Popular (1939-1941) de Pedro Aguirre Cerda. Proyecto que no llegó al parlamento por el rechazo de la sociedad en general y de la clase médica en particular, destacando la oposición frontal de las primeras autoridades del momento en psiquiatría y genética, los doctores Vila y Cubillos. (www.liberalismo.org)

Vaja, això ja no és tan bonic. Afortunadament, servidor no és dels que es creuen tot allò que veuen i llegeixen, així que continuo cercant informació. Ara em dedico ja a trobar evidències que em permetin verificar la validesa del meu dubte davant les arengues comunistes que he anat rebent durant la meva escolarització. I sí, estic en el meu dret de dubtar. Trobo una cita extreta de la tesi doctoral d'Allende:

“Los hebreos se caracterizan por determinadas formas de delito: estafa, falsedad, calumnia y, sobre todo, la usura”

Crec que, amb això, puc concloure l'article, deixant a la voluntat de cadascú la valoració de la figura de Salvador Allende, però deixant ben clar que el nostre sistema educatiu ens manipula d'arrel, i això és intolerable.

dilluns, de desembre 11, 2006

Sobre la utilitat en els impostos

El meu homònim a l'Estable publicava, fa uns dies, un magnífic article on comparava els impostos progressius amb el fiscus iudaicus, l'impost que els jueus pagaven a l'antic Imperi Romà. Després de les esperades esbatussades dialèctiques -sense fonament- que rebé, en feu un altre per a demostrar la raó que duia. El problema, però, és que acabà, com gairebé sempre succeeix, parlant d'utilitat, utilitat marginal decreixent del diner, per ser més exactes i arribant a la tràgica afirmació "El que jo vull fer, per tant, és treure a tothom la mateixa quantitat d'utilitat." Ah, bé. Deixant de banda les meves més que importants reticències a empassar-me això de la utilitat marginal del diner, que, per entendre'ns, seria el mateix que dir que a mi em produeix menys utilitat anar a un concert d'en Bruce Springsteen que a un tipus que l'odia, simplement perquè jo l'he vist deu vegades i ell cap, no entenc tampoc quina és la justícia de treure la mateixa utilitat a rics i a pobres. L'Estat recapta diners, no utilitat, així que tant se val la desutilitat que provoqui la captació d'impostos en els uns i els altres, crec. Després d'una munió de càlculs dels quals, a causa de les meves reconegudes limitacions per a les ciències formals, no entenguí ni un borrall, en Jordi em sortia amb això de treure la mateixa utilitat. Estic segur, tot i això, que a ell també li semblaria força millor parlar del valor absolut dels impostos i no desviar la conversa cap a senders més perillosos, que és el que els socialistes sempre fan per embolicar-nos. El que vull dir, resumint, és que sempre m'ha semblat molt demagògic parlar de percentatges i proporcions quan es tracta d'impostos perquè, al capdavall, si tanta igualtat voleu, que siguin iguals els impostos, també. Que el ric pagui 10, que el pobre pagui 10. O és que no són ciutadans del mateix Estat, tots dos?

diumenge, de desembre 10, 2006

Nebraska (Bruce Springsteen)

La vaig veure al porxo, fent girar el seu bastó. Vam anar a fer un tomb i deu persones innocents van morir. Des de la ciutat de Lincoln, Nebraska, amb una retallada del 410 a la falda. A través de les males terres de Wyoming vaig matar tot el que es va posar en el meu camí. No puc dir que sento les coses que vam fer, al menys, durant un temps, ens ho vam passar bé plegats. El jurat va dir que era culpable i el jutge em va condemnar a mort. És mitjanit a la presó, tinc corretges de pell sobre el pit. Sheriff, quan l'home premi el botó i em destrossi el coll, assegura't que la meva noia estigui aquí amb mi. Van dir que no era apte per viure i que havien d'acabar amb la meva ànima. Van voler saber per què vaig fer el que vaig fer: bé, suposo que simplement hi ha maldat al món.

Traducció, gairebé literal, de Nebraska, Bruce Springsteen. Inspirada en la pel·lícula Badlands, de Terrence Malick.

dissabte, de desembre 09, 2006

Viatjar

Tots el nervis i tota la il·lusió juntes desboquen el cor. Anar clicant pàgina rera pàgina, introduint dades amb el temor d'equivocar-te i veure que mai no s'acaben. Tot l'esplendor de marxar de viatge. Reserves on-line, recerca d'hotels, busques un vol que surti ben aviat i un que torni el més tard possible, per treure tot el suc d'aquesta petita joia que serà el proper viatge. Ni tan sols saps on, però saps que vols marxar, així que marques la casella d'origen amb la teva ciutat i omples la de destí amb tot allò que et passa pel cap. Al final sempre hi ha un indret on anar, una gran ciutat, una de no tan gran. Truques als amics i els dius el que hi ha, els exigeixes un sí i dius que ja triguen a fer-te la transferència bancària. Després l'angoixa de saber si aquell dia treballes o no, l'horror de que algun dels teus companys de viatge et surti amb l'estupidesa de que te algun examen. Tant se val, al capdavall, tot, quan fas l'últim click i la impressora escup un full de paper que et servirà de bitllet. E-mail de confirmació: Sr. Alcón, el seu itinerari de viatge. Aquella nit vas al llit desitjant ja que l'avió s'enlairi, et tapes fins les orelles, sents el fred que marxa i et meravelles en recordar que d'aquí uns dies faràs això mateix a un fantàstic hotel a milers de quilòmetres de casa i que, en llevar-te, trepitjaràs unes llambordes estranyes i sentiràs una llengua que no és la teva. Ressegueixes mentalment el camí a prendre fins el centre, fas memòria, no vols deixar res pendent, bars, restaurants, museus, tot. Desitges que plogui, perquè la pluja ennobleix les ciutats i vols tastar el cafè de cada lloc on vas, desitges que faci fred, molt de fred, que nevi, potser. Però el que més desitges, el que vols per sobre de tot el demés, és tornar a mirar el bitllet i que just darrera de la paraula "destinació" hi digui allò que tu vols: París.

divendres, de desembre 08, 2006

Dirty Old Town

Fora la gèlida brisa de Dublín fa espetegar les dents d'alguns treballadors que tot just surten de la feina i creuen el Liffey en direcció a la seva casa, al nord de la ciutat. Un got de Jameson sense gel i un parell d'harmòniques sobre la taula, una llista amb unes quinze cançons. El bar encara és buit, així que pot afinar la vella Martin amb calma. Quan no tens grans pretensions la vida somriu, a ell li somriu ara que ja fa tants anys que ha mort tots els seus somnis. El record d'una època salvatge a la carretera, de dies i de nits interminables, de promeses de matinada, ja res no importa en excés i d'aquell temps li queden unes quantes rascades a la fusta de la guitarra. Mi, la, re, sol, si, mi. Tot correcte i preparat. "John, omple de nou el got, encara queden trenta minuts ben bons." Truca a casa, els nens ja dormen i la Sally diu que l'esperarà per a fer el ressopó, que tingui bon concert. La vida no és tan dura si t'ho prens amb calma. Treballes vuit hores i tens un sou assegurat, en John et deixa tocar al pub cada dijous a la nit, demanar més seria temptar la sort. El local s'omple poc a poc, corren la Guiness i els bitllets, en John somriu i diu que ja pot començar. Aquesta nit és un poc especial perquè el bar romandrà tancat uns dies perquè en John i la família marxen de vacances, així que és una petita festa de comiat. A l'exterior una pluja molt fina fa brillar l'asfalt, tots els seus amics ja han pres lloc, els demés habituals també. A la taula de la dreta hi ha cinc nois que no coneix, turistes, segurament. "Bona nit, com esteu?" Es col·loca l'harmònica al coll i rasga un sol tímid a la Martin, per agafar el to. Queden ben lluny d'aquest recer de pau i companyonia aquells concerts frenètics amb la banda, les baralles als estudis, les drogues, la por. Som-hi. Met my love, by the gas yard wall. Dreamt a dream by the old canal. Kissed my girl by the factory wall. Dirty old town, dirty old town...

dijous, de desembre 07, 2006

El Nadal consumista

És ben còmic sentir les hordes de socialistes que ataquen les festes nadalenques basant-se en el fervor consumista que produeixen. En primer lloc caldria dir que ningú no obliga a consumir i que si tu compres regals és la teva lliure decisió. D'altra banda també hauríem de ressaltar el fet que, en un país preeminentment de serveis i de sector terciari com és Catalunya, la major part de la població es veu afavorida per l'augment del consum de serveis i del comerç, que és el que sol passar sempre al Nadal. Així doncs no sé ben bé de què es queixen tots aquests pseudo-intel·lectuals que detesten el Nadal perquè la gent compra, és a dir, produeix. Aquesta mena de gent, suposo, estarien encantats de tornar a la caverna i comerciar amb vaques i llenya, el noble mercat del troc. Són especialistes, tots aquests, en tirar pedres contra la seva pròpia teulada, treballadors de centres comercials que s'enfaden si la gent hi acudeix en massa, és a dir, que s'enfaden amb la gent que, de fet, permet que ells siguin allà per a guanyar un sou que dedicaran a fer exactament el mateix. Hi ha aquest discurs lamentable, de queixar-se sense gaires fonaments, que no se sap ben bé si vol ser revolucionari o cridaner, si vol donar pena o vol fer riure; i l'hem d'aguantar constantment, com si et posessin una pistola al cap i t'obliguessin a comprar regalets per a tothom. La gràcia de la llibertat és precisament aquesta, que puguis comprar o no els regals que et rotin, i el que fan tots aquells que condemnen el Nadal a ser un invent comercial no és altra cosa que restringir-la. Per mi, de tota manera, segueix sent ben còmic sentir la gent escandalitzada perquè d'altra compra i, després, coincidir a la mateixa botiga comprant els mateixos regals. Bon Nadal, doncs.

dimecres, de desembre 06, 2006

Tour de France 2001. Etapa X. Aix-Les-Bains - L'Alpe d'Huez

Aquell dia en Lance Armstrong volia donar un cop d'efecte que assegurés la seva victòria en la classificació general del Tour de França per tercera vegada consecutiva, i Déu n'hi do. La desena etapa de la cursa començava a Aix-Les-Bains i acabava al cim del mític Alpe d'Huez. En els seus 209 quilòmetres de recorregut s'havien de superar el Col de Fréne, el Col de la Madeleine i el Col du Glandon abans d'afrontar l'ascensió final. Els favorits, com sempre, en Lance i en Jan Ullrich. Ja en plena pujada a la Madeleine el corredor americà se situava a cua de grup, fent tota mena de ganyotes de patiment que l'equip de l'alemany va interpretar com clars símptomes de debilitat. El Team Telekom es posà a tirar a bloc, per castigar Armstrong i coronar el seu líder d'equip. Els quilòmetres passaven i en Lance seguia patint en les darreres posicions, mai, però, va arribar a perdre el ritme perillosament. Un a un, els companys d'equip d'Ullrich es van anar cremant en l'intent de despenjar Armstrong, de manera que, en acabar el descens del Glandon i arribar a la falda d'Alpe d'Huez, el corredor de Rostock s'havia quedat pràcticament sol. A totes les televisions s'esperava un imminent atac d'Ullrich o, com a mínim, que en Lance es despengés i cedís un bon grapat de minuts. Res més lluny de la realitat. Tot just començar les primeres rampes en la carretera que surt de Bourg d'Oisans, l'equip U.S Postal Service, amb la major part dels integrants encara frescos gràcies a la brillant estratègia, rebentaren la cursa. Poc després Lance Armstrong, que havia enganyat tothom durant el transcurs de l'etapa, volava en solitari en direcció a la meta. Guanyà, sobradament, l'etapa, i posà dos minuts de per mig amb el segon classificat de l'etapa, en Jan Ullrich, amb la qual cosa deixava el Tour pràcticament sentenciat en favor seu.

dimarts, de desembre 05, 2006

La ciutat de nit

A la ciutat de nit hi bateguen cors trencats, hi dormiten esperances perdudes, somnis frustrats. A la ciutat de nit, quan cap taxi no s'atura i l'única cosa que pots fer és caminar, no hi ha gaire lloc per l'alegria. Edificis uniformes on hi dorm gent gris que demà es llevarà a les set per anar a treballar i tornar al llit a la mateixa hora de sempre, històries tràgiques de tan simples i planes. A la ciutat de nit ni tan sols no fa fred i la màgia no existeix, hi ha la realitat i tu, entre el polsim de les runes del que un dia algú va voler ser. Totes les cartes estan sobre la taula i la partida sentenciada, apaga els llums i resa una vegada més, potser l'última, perquè s'acaba la fe. A la ciutat de nit hi ha fanals que fan pampallugues, voreres desgastades que ningú no pensa arreglar perquè no hi ha camí. La ciutat de nit, d'on fugen les fades, d'on ja ningú no n'és. Alguns lluiten fins el final guiats per un llum a punt d'apagar-se, però a la ciutat de nit les torxes estan prohibides i el mar ha estat tancat. Sense ales, sense gasolina, quan ja la fe s'ha acabat. Si hi ha una oportunitat aquesta és la darrera, si hi ha un tren, després no en vindrà pas cap més. A la ciutat de nit hi puges en marxa o tot és perdut. Les estacions que un dia foren veritables nius de vida avui són edificis tètrics i abandonats on hi dormen yonkis i criminals, passa-hi corrents i no miris mai enrera. A la ciutat de nit no hi ha gaire res a fer si detestes la brisa de la mediocritat. No hi ha idees brillants que et salvin, només la tenacitat i la negativa a resignar-se, a la ciutat de nit els genis no són benvinguts. Potser aquesta nit tu i jo podríem fer alguna cosa més, tinc un feix de bitllets a la butxaca i un parell de botes de la sort. Tu em tens a mi, jo et tinc a tu. I no vull estar ni un segon més en aquesta ciutat de nit.

dilluns, de desembre 04, 2006

La formalitat

He apreciat molt, sempre, la formalitat. La seguretat de que les coses aconteixeran tal i com han estat previstes i prèviament acordades. No suporto els canvis de plans en el darrer instant, la trucada lamentable que t'ho engega tot a rodar tot just deu minuts abans de quan havia de començar. És un hàbit molt estès, i la cosa va in crescendo, aquest de cancel·lar cites per les quals hom ja s'havia preparat, aquest dir primer que sí i després que potser, per acabar indefectiblement dient que no. La formalitat és un valor, una virtut per aquell qui la té i un mer vocable obsolet i innecessari per tots els qui no la tenen. Aquests darrers, per cert, són la immensa majoria. Tornar les trucades, avisar amb temps per a qualsevol modificació en el timming o en el planning, fins i tot acudir a la cita encara que vagi molt malament en el cas que no hagis pogut avisar amb antelació de la teva absència; això hauria de ser cosa normal. Però em trobo cada dia amb el fuet de la realitat a l'esquena, cada dia més canvis de plans sense previ avís, sense demanar mai opinió, i, a sobre, indignació quan t'empipes i marxes irat. A casa sempre m'han ensenyat que la formalitat és quelcom positiu, que cal ser educat i respectuós amb tothom en tot moment quan es tracta dels aspectes formals. Pel que sembla, no a tothom li van explicar les mateixes coses que a mi o potser no les van saber entendre. Fan desesperar, certes situacions, certes irresponsabilitats que un es troba amb regularitat i a les que és incapaç de resignar-se per un simple sentit de la formalitat. El té a les cinc, no hi ha excusa vàlida per a que no sigui així i si hem quedat què faríem allò no pots telefonar tot just a l'hora per dir que t'ha sorgit un imprevist. El té a les cinc i prou, no se'n parli més. God save the queen.

diumenge, de desembre 03, 2006

Tougher Than The Rest (Bruce Springsteen)

És dissabte a la nit, vas tota vestida de blau. T'he estat mirant una estona, potser tu a mi també. Algú va marxar i va deixar un cor destrossat. Si busques amor, nena, jo sóc més dur que la resta. Algunes noies volen un preciós Dan, o un Joe ben guapo, d'altres volen un Romeo que sàpiga afalagar-les entre els seus braços. Per aquí, noia, he après que tens el que pots tenir així que si ets suficientment dura per l'amor jo sóc més dur que la resta. La carretera és fosca i hi ha una línia molt i molt prima. Vull que sàpigues que la caminaré per tu sempre que convingui. Potser els teus altres nòvios no van poder passar la prova. Bé, si ets dura i estàs llesta per l'amor, nena, jo sóc més dur que la resta. No hi ha cap secret, he estat per aquí un parell de vegades, potser tu també. Ara hi ha un altre ball, tot el que has de fer és dir que sí. I si ets dura i estàs llesta per l'amor, nena, jo sóc més dur que la resta. Si ets suficientment dura per l'amor jo sóc més dur que la resta.

Com cada dumenge, traducció gairebé literal d'una enorme cançó del senyor Springsteen.

Sobre el paternalisme de l'Estat (En referència a l'article "Els nens als cotxes. El paper de l'Estat")

Sobre les qüestions que vaig proposar en l'article de fa uns dies sobre el paternalisme de l'Estat he rebut algunes respostes -de l'Albert i el Jordi- que m'han fet recordar els estratagemes 1 i 11 d'"El arte de tener razón" d'Arthur Schopenhauer i que a continuació detallo:

Estratagema 1

La ampliación. Llevar la afirmación del adversario más allá de sus límites naturales, interpretarla del modo más general posible. tomarla en el sentido más amplio posible y exagerarla (...) pues cuanto más general se hace una afirmación, tanto más expuesta queda a los ataques.

Estratagema 11

Si efectuamos una inducción y nos concede los casos particulares mediante la que debe ser formulada, no debemos preguntarle si también admite la verdad general que sigue de esos casos, sino introducirla más adelante como algo demostrado y admitido.

Dit això, en cap cas he dit que l'Estat hagi de col·lectivitzar les empreses, com insinuava el meu estimat amic Albert, i, a més, ja en el propi article dic que no m'agrada el paternalisme de l'Estat. Ara bé, el que proposava era l'interrogant sobre si la intervenció de l'Estat ha de ser absolutament nul·la en tots els camps de la vida. Està clar que no cal que intervingui en l'educació ja que el sector privat pot de sobres generar educació de qualitat. En canvi, és força dubtós que pugui generar protecció als individus que no poden vetllar per si mateixos ja sigui per qüestió d'edat o de discapacitats.

dissabte, de desembre 02, 2006

En Guim

En Guim és el meu amic, el meu germà, com solem dir. Pel que m'han dit, ell i jo anàvem junts a escola fa molts anys. Jo no me'n recordo, ell sí. Però el vaig conèixer once again força temps després, en un viatge que amb uns amics comuns férem, i aleshores no em va importar massa no recordar-lo amb sis anys perquè ja vaig intuir que l'important estava per arribar. Si li haguéssim d'agrair a algú la nostra amistat aquesta persona seria, sens dubte, en Bruce Springsteen, que va posar banda sonora a la nostra primera xerrada i a totes les que després en vindrien i a totes les que el temps ens durà. En Guim és bo, tan bo que de vegades sembla beneit i tot, i li dec unes quantes coses que espero poder-li tornar algun dia d'aquests. M'afalaga, que algú tan tímid i acurat com ell, hagi decidit que jo, que sóc força més esbojarrat, pugui ser el seu amic. Curiosa coincidència, acabar confessant tots els teus pecats a algú que coneixies fa anys i que vas tenir la miserable ocurrència d'oblidar. D'en Guim n'extrec la calma, la sensatesa i la bona educació. "Tu has de ser un senyor" sol dir-me, i sempre l'encerto si li faig cas. La sort que jo tinc, de tenir al meu costat algú com ell en aquest món ple d'imbècils, no té preu, encara que ell en té prou amb seure al seient del copilot del meu cotxe alguna nit i que li posi el Darkness On The Edge Of Town. En Guim és l'anhel de la pau, la lluita per fer les coses de la manera correcta i la honestedat. No em fa por cap camí, no m'espanten els enigmes del destí mentre pugui marcar un número i sentir la seva veu a l'altra banda de l'aparell. "Tranquil, germà. Un senyor, recorda-ho." Hom no és ningú sense una espatlla on recolzar-se quan està cansat. A mi algú em va presentar el Guim i fou el seu darrer acte amable en vers mi, li agraeixo ambdues coses. I és que és un paio fantàstic el meu amic, el meu germà, en Guim.

divendres, de desembre 01, 2006

Els nens als cotxes. El paper de l'Estat

Els nens als cotxes. L'Estat obliga a transportar els nens fins una edat determinada en dispositius especials que milloren substancialment la seva seguretat i minimitzen l'efecte d'un hipotètic accident. Obligar els pares a comprar i utilitzar aquestes cadiretes constitueix una clara limitació de la seva llibertat però, és clar, pels nens és molt beneficiós. Així doncs se'm presenta en primer lloc la següent qüestió: cal maximitzar la llibertat dels pares o la seguretat dels nens? Per mi és molt clar que s'ha de maximitzar la seguretat dels nens que, d'entrada, no sabem si tenen uns pares responsables o uns animals incivilitzats capaços de no comprar la cadireta i gastar-se els calers en qualsevol altra cosa. Així doncs, és l'Estat, i únicament l'Estat, qui es pot ocupar de garantir la seguretat d'aquests nens mitjançant lleis i multes. Cap ens privat, penso, pot produir els incentius necessaris per a que tots els pares estiguin interessats en fer servir aquests dispositius. Multar una persona pel fet de no fer servir cadiretes de seguretat és un acte molt poc liberal i constitueix una important restricció de llibertat individual. En canvi, crec que és molt necessari actuar d'aquesta manera. El problema és saber si d'aquest exemple se'n deriven més i si podríem arribar, sense adonar-nos-en, a defensar un paternalisme de l'Estat que, en principi, ni ens agrada ni el volem. Podríem pensar que, en efecte, l'Estat ha d'exercir una mínima tutela sobre els ciutadans menors d'edat que encara no tenen propietat per a decidir per sí mateixos. Gran disjuntiva, doncs, per a decidir qui té i qui no té aquesta propietat, que jo en cap cas no limitaria a un fet exclusivament temporal. La propietat no s'adquireix necessàriament en complir 18 anys. Permetin-me aquesta petita demagògia: Restricció de llibertat o el nen sense cap mesura de seguretat al seient del darrera? Què en pensen?

Sobre el conflicte israelo-palestí. (Joan B. Culla)

"(...) el catàleg de tendències polítiques presents a la Palestina d'entreguerres. Hi ha (...) el Brit Shalom o Aliança per la Pau, un nucli d'intel·lectuals (els filòsofs Gersom Scholenm i Martin Buber, el rector de la universitat herbrea Yehudà Magnes, Arthur Ruppin...) que es configura el 1925 al voltant del pacifisme i l'afany de diàleg judeo-àrab, i que a partir del 1929 propugna un Estat binacional, una Palestina pàtria única dels dos pobles segons els model suís o canadenc. De perfil més moral que no pas partidista, Brit Shalom s'autodissol el 1933 per manca de caliu dins del sionisme però sobretot per manca d'interlocutors àrabs."

Joan B. Culla. Israel, el somni i la tragèdia.