Lost In The Flood (Bruce Springsteen)

El Pistoler Ramaguffin torna a casa com un fugitiu famolenc. Camina tot sol pel poble i sent com les noies de l'institut diuen “deu venir del fort”. El lloc està en flames i els homes-llop homosexuals estan vestits amb parracs per assassinar. S'amaguen sota una pedra sagrada al santuari. Estan carregant-se les creus amb una perfecció que esgarrifa. Les monges corren calbes pels passadissos del Vaticà, prenyades, al·legant la immaculada concepció. I tothom està fet pols al Carrer Major, bevent sang infidel. L'Sticker somriu ben dolça mentre el Pistoler respira profundament, té els turmells submergits en fang. I jo dic “Hey, Pistoler, això són arenes movedisses no pas fang. Vas abandonar els teus sentits a la guerra o els vas perdre en el diluvi?” El Pure American Brother és tort i té la cara buida. Corre els diumenges a Jersey en un Chevy-Stock Super 8. El du baixat i, al costat hi ha pintat “Nascut per la glòria” en pintura vermella, blava i blanca. S'estira al capot per explicar històries sobre les curses, el nois li diuen Jimmy The Saint. El sonat està duent la bèstia fins el punt de fusió, corre cap un huracà i desapareix en un punt. L'únic que queda és sang on ha caigut el cos, res que es pugui vendre, tan sols porqueria a l'horitzó, l'autèntic destí d'un home d'autopista. I dic: “Hey noi, et sembla que això és oli? Paio, això no és oli, és sang.” Em pregunto en què estava pensant quan va entrar en aquesta tempesta, potser tan sols estava perdut en el diluvi. Els mariners de la Vuitena Avinguda sospiren vestits amb camises setinades, una encarnació de Maria m'està clavant la mirada. I el millor apòstol del Bronx està amb la mà sobre el seu armament Tot s'atura, sents cinc trets furtius i els polis apareixen del no res. I ara una de les bandes dels afores tiroteja els carrers i aquell gat del Bronx es deixa anar però li volen el cap. Un noi apareix com boig darrera de la cantonada i un poli li fot un tret. Cau a terra tot agafant-se la mà, cridant alguna cosa en espanyol, encara respirava quan jo vaig marxar. I algú va dir: “Hey paio, has vist això? El seu cos ha colpejat el terra amb un soroll preciós.” Em pregunto que collons volia dir, o simplement estava perdut en el diluvi? “Hey paio, has vist allò? Tots aquells nois ara tenen un problema ben gros, em pregunto què és el que volien. O simplement estaven perduts en el diluvi?”

Bruce Springsteen and The E-Street Band - Hammermsith Odeon, London, 1975

La carretera, com sempre

La carretera, com sempre, es presenta infinita davant dels meus ulls. El verd etern d'aquests camps, aquestes esses que menen a la glòria, aquest silenci que només trenca el motor del meu cotxe, tot continua igual. No és que fugi, és que aquest és el meu lloc, el que sóc, el que vull. Tinc la sensació que en sortir de qualsevol revolt trobaré la fórmula de la felicitat eterna, la fórmula que em dirà com dur el somriure al teu rostre trist. El sol s'escola entre el blat i un petit corrent d'aire fresc eixuga la suor del meu front. Cal treballar per les coses que un vol i aquesta suor n'és la prova, la feliç prova. Hi ha aquesta música que m'acompanya, aquesta banda sonora per un trajecte únic, i que és l'única música que pot completar la joia que sento aquí a dalt, en aquest regne de somnis i promeses. Aquesta carretera és eterna, aquesta pau és immaculada, aquest trajecte és el meu. Si vols venir, ja saps que la porta és oberta.

El General

Quan van acabar les hostilitats la ciutat estava en flames. Recordo encara els vespres rogencs que es confonien amb les gasolineres incendiades. L'ajuntament estava en runes i els que no havien tingut la sort de conservar la llar dormien a l'església que, miraculosament, havia resistit els dos anys de bombardeigs indiscriminats. Ella havia decidit deixar la ciutat. Ell, ancorat en les seves experiències traumàtiques, havia fortificat la casa i s'havia armat de dalt a baix. Els nois del carrer se'n reien. Descalços, jugaven a pilota al davant de la seva porta, li deien El General Tronat del Carrer Girona. Ella plorava, fent un esforç titànic per no girar la vista enrera, l'alba en què, equipada amb la roba que duia i, lligat al coll, l'anell que ell li havia regalat just abans de l'inici de la guerra, va abandonar la llar per fer fortuna al nord, on deien que els comunistes encara no havien arribat. Jo ja no creia en res, així que vaig decidir deixar la resistència i quedar-me a guanyar la vida escamotejant algunes mercaderies escasses a través de la frontera. Justament tornava d'una de les meves expedicions aquell matí en què la Núria marxava, no oblidaré mai el seu rostre desencaixat ni la seva veu tremolosa quan em va demanar que tingués cura del General. El pobre no va durar gaire, una nit d'estiu va treure el cap per la finestra i es va posar a cridar que vigiléssim, que els bombarders eren de nou propers. La vehemència dels seus gestos el va fer ensopegar i caure dalt a baix, no va patir gens, la mort va ser immediata. Ara ja han passat uns anys, i haig de dir que els comunistes no ens tracten tan malament, tenim aliments de sobres i alguns, fins i tot, ens hem fet amb algun cotxe americà de segona mà. La Núria m'escriu sovint, preguntant pel General, es veu que a ella no li han anat tan felices com se les prometia. Sempre contesto les seves lletres i li envio a més alguns diners que no em calen, li dic que el General es recupera, i que aviat, ben aviat, haurà arribat el moment de l'anhelada retrobada.

Faith

Travessa poc a poc la fina capa de pell, posant la carn de gallina i el bell de punta. De la més tensa i amarga realitat, et fa passar d'una volada al més agradable dels somnis. T'ho pot fer oblidar tot, pot fer que deixis enrera les preocupacions, viatgis fins l'estratosfera per veure-ho tot des de ben amunt i que tornis disposat a fulminar tots i cadascun dels problemes que se't plantin al davant. La por és només un record, el neguit una imatge difusa. Saps què? We're livin' in the future and none of this has happened yet. Trobaràs un germà de sang en qui recolzar-te mentre camineu junts sobre aquesta vall de llàgrimes, un germà que et farà adonar-te que realment tot això té algun sentit que encara podeu desxifrar plegats. I ja poden venir maldades, perquè estarem aquí plantats, esperant-les per connectar-les tal i com vinguin -se'n recorden, de les voleies de Koeman?-, amb una mica de fe sempre és possible. No va ser casualitat aquell disc que un dia el teu pare va dur a casa, no és casualitat aquella cançó que vas sentir a la ràdio; parlava d'uns ulls tristos que no mentien, eren els teus i ell havia arribat per alegrar-los. Directament de la grisor dels teus carrers fins l'extraordinari món dels somnis que sempre -i escolta'm, he dit sempre- s'acaben per complir. Show a little faith, there's magic in the night. Un sol home, un sol cor que batega al ritme del més urgent rock and roll. Un sol home, una sola ànima lliurada a l'extraordinària missió de dur-nos el poder i la glòria, el misteri, la màgia i les promeses del ministeri d'aquesta música salvadora. I després nosaltres, renunciant als nostres més individualistes principis en una sola excepció que bé s'ho val, després nosaltres amb aquesta fe infinita. Som objectius? I tant que no, i què? Som objectius? I tant que no, cap problema? L'únic que hem de fer és aixecar les mans i cridar, cridar tan alt com puguem, perquè aquest home ens ha jurat que no ens prometrà la vida eterna -a diferència dels mercaders que ens volen fer empassar el seu fraudulent elixir- però que ens pot prometre la vida en aquest precís instant. No és casualitat que fos ton pare qui aparegués a casa amb aquell disc -ara ja fa uns anys- que començava amb una cançó que et xiuxiuejava a l'oïda que havies nascut per córrer. No és casualitat, o és que algú t'ha ensenyat res, a banda de Bruce Springsteen i ton pare?

So Young And In Love - Bruce Springsteen and The E-Street Band, Hartford, Connecticut, 28-2-08

De nou

Ara que ja arriba la primavera torno a pensar en els ports de muntanya del Pirineu francès, que comencen a alliberar-se de l'escassa neu que aquest any els ha cobert. No puc descriure la sensació que experimento pujant-los en bicicleta, tan especial, tan privada. De fet, crec que ho prefereixo, que prefereixo ser incapaç de transmetre què sento en aquells moments gloriosos, i així saber que l'única manera de reviure-ho és tornant-hi. Avançant entre l'aire immòbil a través d'eterns camps verds, sobre una carretera que serpenteja sense treva, o travessant la boira en un fred matí plujós de juliol. Pujar és l'únic que importa, l'única cosa en la que puc pensar quan s'inicien les rampes. És sempre una nova batalla, un nou castell per conquerir. I no puc dir res més, perquè ni jo mateix puc saber com és exactament aquell pessigolleig que m'agafa en coronar. Només puc convidar-los a que ho provin.