Democràcia...

Símptoma de la innegable immaduresa democràtica d'aquest cau que és Espanya és l'enrenou de ca l'ample que s'ha organitzat al PP després de les eleccions. Tota la sorpresa que han generat en els mitjans de comunicació espanyols les desavinences entre Rajoy i Aguirre és la prova que aquest Estat encara no ha passat ni el període de prova. Lògicament, en un partit de les dimensions del PP hi conflueixen diversos corrents ideològics i, naturalment, cadascun d'ells tindrà els seus partidaris i detractors. Al PP, d'entrada, hi ha en Rajoy personalitzant el conservadurisme i la moderació més fastigosa i de l'altre Aguirre liderant el que podríem, amb molta cautela, anomenar la facció més liberal. I ara s'estiren dels cabells i tots dos intenten demostrar que la seva visió és la millor. Fantàstic, no? Doncs no. No oblidin que això és Espanya i que la sola menció de la paraula “primàries” fa contraure els músculs de la cara a més d'un. Ja sé que acabo sent pesat amb el tema, però és que no ho puc evitar. Veig com s'escupen a la cara Obama i Clinton i se'm cau la baba. És el que em sembla més normal. Un partit amb milions de votants ha de tenir, gairebé per força, diferents idees encarnades per diferents persones. I passat pel filtre de la democràcia això s'ha de canalitzar en unes primàries. But this is Spain i si en un partit hi ha desavinences no hi ha democràcia sinó sorpresa, but this is Spain i si en un partit hi ha desacord això no es potencia sinó que s'intenta silenciar. Doncs ells sabran, a mi me la porta fluixa, la veritat. Per cert, si poden, votin McCain.

El puto Coll

Com bé saben, de ja fa temps que, donada l'estupidesa sovint extrema dels seus congèneres, qui escriu ha decidit no concedir gaire espai literari a l'admiració. De vegades, però, costa no escriure unes modestes línies per deixar constància de les troballes de pes encefàlic considerable que, amb una escassetat preocupant però previsible, va fent.

Em van parlar del Jordi Coll -el puto Coll a partir d'ara- com “el nazi de Sant Andreu” i la veritat és que tot i que acostumo a estimar correctament el valor de les persones, en el seu cas vaig fallar. El vaig subestimar, vaja. Vaig subestimar la imatge que me n'havien venut, perquè no creia que fos tan bèstia com s'explicava en els cercles liberals del seu barri. I, en efecte, no ho era tant. Ho era més, molt més. Vam coincidir per primera vegada en un d'aquests sopars de sonats que de tant en tant organitzem, i per ventura va anar a seure just al davant meu i no vaig parar de riure en tota la nit. La seva presència física no imposa, i això dona un valor afegit a la seva brutalitat argumental. Nosaltres, que tant frivolitzem perquè -ho admeto- ens agrada pensar que som els reis del món, ens movem bàsicament per impuls de la gràcia, és a dir, només fem coses que ens provoquen una hilaritat que ens sembla suficient com per consumir-hi part la nostra energia. I en això el puto Coll és un mestre.

D'ençà d'aquell sopar no ha passat una sola setmana sense que ens hàgim intercanviat mails o sms amb aquestes coses que ens fan riure, sense sopars o sense viatges. Hem anat plegats a Nova York dues vegades. Imaginin-se, setmanes senceres amb la panxa a punt d'esclatar de riure.

Sonat de mena, el puto Coll sap molt més de política americana que el que nosaltres sabem de la nostra pròpia vida i, encara que ell s'ocupa de dir que no, li agrada el Bruce una mica més de l'habitual i això, a mi, em fa certa gràcia. Quant a la seva religió, pensin en un tal Ronald i en el número 40.

Jo, al puto Coll, ni me l'estimo, ni me l'aprecio, ni em cau bé -per aquestes contrades d'això no en gastem-, però mai diria que no a un viatge amb ell a Nova York. I suposo que, a aquestes alçades, ell sap que això és molt més que tot l'anterior.

El meu lloc

Quan vaig arribar al front les bombes queien -segons em van dir- amb més intensitat que mai. La veritat és que allò se me'n refotia. Era allà per oblidar, era allà per deixar, de la mà del manifest perill per la meva vida, el turment del que era pres. L'enemic avançava sense pietat cap a les nostres posicions, feia molts mesos que els nostres generals sabien que perdríem la guerra, però les eventualitats polítiques de cap manera permetien una retirada. Als meus companys de divisió, la majoria d'ells reclutats de manera forçosa, allò els feia bullir la sang. Tenien les trinxeres plenes de fotografies de les seves famílies i amics. A mi m'era ben igual, no m'interessaven la política ni aquella guerra de segur ben absurda. Jo era allà per oblidar. Era allà per arrencar amb les meves mans les vísceres de l'enemic, per saber què se sentia al acabar amb una vida, per saber com era que la teva vida estigués en un perill indefectible i constant. Vaig veure com morien desenes dels meus germans d'armes i no vaig deixar anar ni una sola llàgrima. La vida ja havia estat prou cruel amb mi, així que jo no li devia res a ningú, i menys a aquells imbècils que no tenien ni idea de com protegir-se en el foc creuat. A les nits dormia plàcidament, no recordava ni una sola de les coses que ella m'havia dit, les amargues punxades al cor que patia a casa no eren ara més que un record ben llunyà. Els xiulets dels coets, el foc de les bombes il·luminant la nit. Des del primer dia vaig saber que aquell era el meu lloc i aquella la cosa per la que havia nascut.

Escriure, ganes, disculpes

Fa poc, la sempre sensacional Maria parlava de la falta de ganes d'escriure. Com a la Maria li passava fa uns dies, a mi les ganes m'han passat, però des de fa uns mesos. Ja ho hauran notat. I això de la Maria, doncs bé, era una cosa temporal, perquè ella sempre té coses que li interessa explicar i ho fa molt bé. Quant a mi, crec que la cosa ve de més lluny i que sento que no tinc gaire res a dir i que el poc que em queda per vomitar ho deixo anar sense cap mena de gràcia. I no és que jo sigui un perfeccionista, justament, però no m'agrada que les coses semblin estar a mig fer. Potser aquesta manca de ganes és un reflex del que duc a dins, potser aquests destartalats escrits són el que jo sóc. Tot són èpoques i moments, diuen, però em sembla que aquesta ja fa massa que dura. I em preocupa. La Maria deia que li havien passat les ganes, però va tornar tan brillant com sempre. No crec que sigui el meu cas. Potser la creativitat està dins d'un dipòsit que no es pot tornar a omplir, i potser el meu tenia molt poca capacitat i la vaig deixar anar de cop, animat pel fragor de la batalla. El Salvador em va demanar d'escriure cada dia, i ho vaig fer amb moltes ganes durant un temps. Crec sincerament que no em va sortir gens malament, però, de cop, ja no tenia coses a dir i les que deia no podien interessar a ningú per la baixa qualitat de les formes. El Salvador escriu cada dia des de ja fa molts anys, i potser els seus escrits t'agraden molt un dia i el següent no tant, però en cadascuna de les seves línies s'hi respira el geni que du a dins, la gràcia que mai no perd ni perdrà. Quant a mi, està clar que no sóc un geni. I cada cop em sembla més evident que m'he begut la creativitat d'un sol glop. Suposo que, com a mínim, haig de demanar-los disculpes per tota la merda infumable que darrerament vinc publicant.

Danny

Era el músic que durant més temps havia tocat al costat d'Springsteen. Natural de Flemington, NJ, li deien el fantasma per la seva economia en l'ús de les paraules. Ahir a la nit Danny Federici ens va deixar després d'una lluita de tres anys contra un càncer que va resultar letal. Tenia 58 anys. Avui plou a E-Street, on les coses mai tornaran a ser com abans. Ens van dir que els fantasmes mai no moren. Però era mentida.

Descansa en pau, brother Dan.

Us deixo, a mode de comiat, el video de la darrera aparició del Fantasma en escena. Indianapolis, 20 de març del 2008. Sandy.

True politics, a true speech

El fantàstic Zell Miller, aleshores senador demòcrata per Georgia, fotent-li una bona repassada a l’aleshores candidat demòcrata a la presidència John Kerry a la Convenció Republicana del 2004.

Com diu el Coll, quan un s'interessa per la política americana, ha de mirar a terra per no entrebancar-se amb la catalana.

This is a speech:

Part 1

Part 2

Part 3

Wreck On The Highway (Bruce Springsteen)

Estava conduint l'altre dia, tornava a casa després d'un dia dur. Conduïa sol a través d'una pluja molt intensa, travessant el desert al llarg d'una carretera de dos carrils, quan em vaig trobar un accident a l'autopista. Hi havia sang i vidre escampat per tot, i ningú més que jo. Mentre la pluja queia freda sobre mi vaig veure un noi al voral. Em va cridar: "senyor, m'ajudarà, si-us-plau?". Finalment, una ambulància se'l va endur a Riverside. Jo mirava mentre s'allunyava, i vaig pensar en una núvia o una jove esposa, i en un agent colpejant la porta en mig de la nit per dir que el seu amor ha mort en un accident a l'autopista. De vegades m'assec a la foscor, i miro com dorm la meva noia. Aleshores em fico al llit i l'abraço ben fort. Estic allà, despert en mig de la nit, pensant en l'accident a l'autopista.

Traducció d'una petita joia de Bruce Springsteen.

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Wreck On The Highway, Landover 1980

Atlantic City

Al seu pas per Nova Jersey, la Interstate 95 pren el nom de Highway 9. És recorrent-la que s'arriba a Atlantic City, decadent ciutat de la costa de Jersey dedicada de manera gairebé exclusiva als casinos. Des de la terminal de Greyhound Bus de Manhattan hi surten regularment uns autobusos que, en poc més de dues hores, arriben als parkings dels mateixos casinos. Cada dia, centenars d'éssers frustrats i sense somnis, prenen aquests autobusos amb tots els estalvis a la cartera. S'ho juguen tot en les decrèpites sales de joc de la ciutat, i acostumen a perdre. Hi ha gent sola, molta gent sola amb els ulls clavats a la ruleta, amb els ulls veient com la bola va de nou al color negre que ha dominat les seves vides. Després, al boardwalk, passeig marítim de fusta, ploren llàgrimes de ràbia i desesperança que, com un riu en desembocar, van a parar a les fredes aigües de l'Atlàntic. A la nit, els autobusos tornen a recórrer la Highway 9 en direcció a Nova York, i aquests perdedors abandonen Atlantic City amb les butxaques escurades i els cors solitaris destrossats. Saben que han perdut molt més que un feix de dòlars. Un cop a Manhattan, prenen el metro cap els seus apartaments a Harlem i al Bronx, sabent que queda un dia menys per a que tot acabi, per a que la ruleta giri per última vegada i la bola, com sempre, acabi ancorada en el maleït negre. En el fons, tenen la secreta esperança que el moment no sigui massa llunyà. Everything dies, baby, that's a fact.

Amb un pinzell

Creua la ciutat com un llamp. De nit, creu que el món és seu i el temps infinit. Un dia es fotrà una hòstia tan grossa que l'hauran de recollir amb un pinzell. Salta més amunt que la resta, perquè diu que vol tocar els estels, corre més que els altres i, quan crida, l'única veu que sent és la seva. Creua la ciutat de matinada, com un llamp. Diuen que ningú que ell no volgués no l'ha vist mai, però la gent no en té ni idea. Diu que vol caminar per sobre l'aigua, que vol multiplicar els pans i els peixos i menjar-se'ls tots ell sol. Té un trosset de lluna a la tauleta de nit, i llegeix un parell de llibres cada tarda. Quan apunta, sempre dispara, i quan dispara, sempre l'encerta. Un dia es fotrà una hòstia tan gran que l'hauran de recollir amb un pinzell. Creua la ciutat com un llamp, creu que el món està als seus peus. Al final de l'avinguda hi ha un bar que sembla una església on el tenen al damunt d'un altar. Diuen que no el pots veure si ell no vol, però la gent, com sempre, no sap de què va la història. Creua la ciutat com un llamp i diu que no hi ha ningú que el pugui atrapar. Quan va tornar de Canà, explicaven que havia convertit l'aigua en vi i havia agafat un pet de dimensions astronòmiques perquè se'l va fotre tot. Camina a la corda fluixa, i el dia que caigui, es fotrà una hòstia que l'hauran de recollir amn un pinzell. Ahir nit me'l vaig trobar saltironejant al carreró i vaig preguntar-li perquè no s'allunyava una mica de l'abisme. Em va convidar a sopar un tros de pa, peix i una copa de vi i em va dir que ja ho sabia, que un dia es fotria una hòstia que l'haurien de recollir amb un pinzell. I que se li'n refot.

El plaer més gran del món

Pujant des de Ste. Marie de Campan, quan un aconsegueix sortir, a través de les endimoniades rampes que la travessen, de l'estació invernal de La Mongie, du ja tretze quilòmetres d'ascensió a les cames i li queden encara per endavant quatre més. Aquests quatre quilòmetres són el que, en esència, constitueixen la llegenda del Tourmalet. Quan La Mongie queda enrera, els vestigis de la civilització gairebé desapareixen i s'obre el prat alpí que mena a la glòria. Amb la darrera ullada a La Mongie, un es penedeix de no haver muntat un triplat o, en el seu defecte, un sistema compacte amb un plat petit de 34 dents. Però ja és tard i segueixes fent rodar el 39x27. De fet, si has pujat el Peyresourde amb un 42x23 això tampoc no és cap drama. Aquests quatre quilòmetres semblen vint-i-cinc. És curiós com l'estructura del Tourmalet s'assembla a la de l'Aubisque, port que, per coronar, t'obliga també a passar per l'estació invernal de Gourette, situada justament a quatre quilòmetres del cim. Però hi ha dues diferències capitals. Els darrers quatre quilòmetres de l'Aubisque es poden dividir en dos trams de dos quilòmetres separats per l'hotel Crettes Blanches, que ajuden a empassar millor el que queda. Al Tourmalet, després de La Mongie, els 4.000 metres de distància no et donen treva. I després hi ha l'alçada. L'Aubisque es corona a menys de 1.800 metres i, en canvi, el colós Tourmalet a 2.115. I per sobre dels 2.000 metres, l'oxígen és escàs, molt escàs. I mentre un va fent totes aquestes elucubracions, que l'ajuden a oblidar el mal a les cames i als pulmons, arriba un revolt a l'esquerra i després d'ell el cartell indicador del cim i el monument erigit en honor als valents que hi pugen. I al mític bar del Tourmalet l'espera el plaer més gran del món. Crec que recordar que no costa més de dos euros, beure una Coca-Cola que només aquí a dalt té aquest regust de glòria. I, potser, després el pare dirà que ja que som aquí seria de nenes no atrevir-se a pujar l'Aspin. I a l'Aspin no hi ha Coca-Cola i les forces són més justetes. Al final, és clar, el coronem, però això ja és una altra història, una mica per sota de la glòria d'aquests 2.115 metres i del dolç sabor d'aquesta Coca-Cola que, en aquests moments, és el plaer més gran del món.