Dylan a Andorra

Deixem enrera Barcelona i la biblioteca, la per mi incomprensible histèria dels exàmens finals. Encarem el cotxe vers Andorra i despleguem l’arsenal de música que duem preparat. Em vaig prometre que mai tornaria a gastar-me un sol euro per entrar a un concert d’en Bob Dylan i, heus aquí, aquesta vegada n’he deixat anar quaranta-cinc. És veritat que penso el que sempre dic, que en Dylan canta i toca molt malament i que, a més, em cau fatal. Però sóc feble i Don’t Think Twice It’s All Right em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto. Andorra m’angoixa, també, perquè tot és petit i perquè tot i estar-hi molt a prop, em deixa molt lluny de la meva estimada regió de Midi-Pyrénees. Així que, aquesta vegada, en Dylan surt per 45 euros d’entrada, 50 de gas-oil, una barbaritat de peatges, l’hotel a Encamp i l’estrès d’entrar al país dels grans magatzems. Coherència. Confesso que, en part, em feia gràcia això de fer un cap de setmana fora mentre a Barcelona la gent estudiava desesperada. I, en fi, el concert és espectacular des de la primera fila, perquè en Bob Dylan és en Bob Dylan i ho fa tot malament excepte la màgia. Surto de la Farga de Moles, al dia següent, prometent-me a mi mateix que no em tornaré a gastar un cèntim en el trobador de Minnessota. Però sé perfectament que tan bon punt en Dylan torni a prop de casa l’aniré a cercar i els diners em seran igual.

Long Walk Home (Bruce Springsteen)

L'altra nit vaig estar al teu portal, intentant imaginar què havia anat malament. Vas esmunyir alguna cosa a la palma de la meva mà i vas marxar. Podia sentir la mateixa olor d'intens verd d'estiu, a sobre meu, el mateix cel nocturn brillava. En la distància, veia el poble on vaig néixer. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. A la ciutat, vaig passar la botiga de queviure d'en Sal, la barberia de South Street. Totes les cares que miro em semblen de perfectes estrangers. El Mur dels Veterans sobre el turó, estava silenciós i sol. El menjador estava tancat, amb un cartell a la porta que simplement deia “he marxat”. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Aquí tothom té un veí, tothom té un amic, tothom té una raó per començar de nou. El meu pare va dir “fill, tenim sort, aquest és un poble preciós per néixer. T'abraça i ningú s'apilona o intenta fer les coses sol. La teva bandera voleiant sobre els jutjats, vol dir que hi ha coses inamovibles. Què som, què fem i què volem”. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa.

Bruce Springsteen – Long Walk Home

Ja hi pot comptar

Déu n’hi do, el temps que feia que no escrivia. No els voldria enganyar, algunes vegades he pensat de tancar el meu bloc i demanar-li al Salvador que fes el propi amb la meva modesta finestreta a la casa gran del seu web. Al final, però, sempre em faig enrere i decideixo conservar els meus espais cibernètics. I és que, gaudint com gaudeixo observant com el que escric fa enrabiar a una colla de comentaristes de dubtosa solvència encefàlica, seria ben ruc de deixar de provocar-los. És veritat –o almenys ho és en el meu cas- tot allò que s’explica sovint que escriure ajuda a canalitzar sentiments, a ordenar el pensament i a sentir-se millor. Però si busqués només aquests resultats segurament no publicaria res, perquè tampoc em sembla que el que escric sigui de gaire qualitat. Publico, principalment, perquè m’interessa la reacció de la gent a les meves idees i, també, perquè gaudeixo observant com molts lectors, incapaços de comprendre alguna cosa més profunda que les instruccions d’un semàfor, les intenten refutar apel·lant a la procedència dels meus avis o al lloc on visc. És terriblement divertit observar l’analfabetisme funcional de la majoria. Em frego les mans pensant en la quantitat d’inútils que m’insultaran per escriure aquestes quatre ratlles i demostraran, de nou, que alguns cervells són equiparables en grandària a un cacahuet. Algú em va demanar fa uns dies que continués escrivint per a fer enrabiar tota aquesta corrua d’idiotes. Ja hi pot comptar. Gràcies.