Mentides a Pennsylvania Ave.

Que s'hagués acabat la campanya que m'ha divertit durant tants mesos em tenia una mica trist, però reconec que no calia preocupar-se. Amb els progres la diversió és non-stop. L'última té a veure amb la postura del president electe Obama respecte la pena de mort. Parlo amb un progre prototip sobre els resultats de les eleccions americanes. És el típic comunista emocionat per la victòria del candidat demòcrata, del qui creu que en dos mesos haurà socialitzat Exxon i General Motors. Sense immutar-se, em deixa anar que està feliç que per fi hi hagi a la Casa Blanca un president contrari a la pena capital. Pata-pam! Li comento que el que jo tinc entès és justament el contrari i, llavors, amb aquella cara de plaer que posen els progres quan imaginen una conspiració, em diu que sí, que això és el que ha hagut de dir per guanyar les eleccions, però que en realitat hi està en contra. Jo sempre he estat de creure'm les versions oficials, però és veritat que des que Dukakis va pedre les eleccions al 88, clarament perjudicat per la seva contrarietat a la pena de mort, cap candidat demòcrata ha tornat a mostrar aquesta creença. Així que tenim dos camins. Si Obama està a favor de la pena capital, el progre s'equivoca, com tants progres s'equivoquen en tantes coses sobre Obama. Si hi està en contra, possibilitat que no cal descartar, Obama ha mentit, i no ha mentit en un assumpte negligible, sinó en un tema de vital importància en l'actualitat política americana. Si està en contra de la pena de mort ha mentit amb el clar objectiu de guanyar les eleccions, burlant-se doncs de milions de votants. Al meu interlocutor progre, pel que sembla, això no l'importa gens. Per a que vostès ho sàpiguen, apunto que aquest paio és el mateix que assegura que el que més li molesta del president Bush és com ha enganyat sistemàticament el poble americà.

Jungleland (Bruce Springsteen)

Els Rangers van ser ben rebuts la nit passada a Harlem, i en Magic Rat va travessar la línia de l'Estat de Jersey. Hi ha una noia descalça asseguda sobre el capot d'un Dodge, beu cervesa calenta sota la suau pluja d'estiu. En Rat entra a la ciutat, s'apuja els pantalons, plegats comencen un petit romanç i desapareixen més enllà de Flamingo Lane. En Maximum Lawman recorre Flamingo, perseguint en Rat i la noia descalça. I aquí els nois viuen com ombres, sempre en silenci, agafant-se les mans. Des de les esglésies fins les pressons, aquesta nit tot és silenci al món, mentre ocupem les nostres localitats a la Terra de la Jungla. La colla de la mitjanit ja s'ha ajuntat i ha decidit on trobar-se. Es reuniran sota aquest senyal gegant de l'Exxon que il·lumina la ciutat. Company, hi ha una òpera a l'autopista, un ballet al carreró. Fins que els polis locals es carreguin la nit. El carrer està viu mentre se salden deutes secrets, es fan contactes i desapareixen sense donar ni una sola pista. Els nois empunyen guitarres com navalles i s'abraonen sobre els jukebox. L'afamat i el perseguit, exploten en les bandes de rock and roll, i s'enfronten l'un a l'altre a fora al carrer, aquí a la Terra de la Jungla. A l'aparcament els visionaris es vesteixen a l'última moda, als carrerons les noies ballen al ritme dels discos que punxen els DJ's. Amants de cor solitari, lluiten en carrerons foscos, desesperats a mida que avança la nit. Una mirada i un sospir just abans de desaparèixer. Dos cors bateguen sota la ciutat, ànimes com motors corrent a través d'una nit tan tendra. En una habitació tancada primer se senten sospirs de negació i després la rendició. Als túnels de la part alta de la ciutat, el propi somni d'en Rat li fot un tret. El só fa eco a tots els portals, enmig de la nit. Ningú no mira ja quan l'ambulància marxa, o quan la noia tanca el llum de l'habitació. A fora els carrers estan incendiats, en un autèntic vals de la mort. I els poetes per aquí baix no escriuen res, simplement seuen i deixen que les coses succeeixin. I amb la velocitat d'un ganivet, busquen el seu moment i intenten fer alguna cosa honesta. Però acaben ferits, ni tan sols morts, aquesta nit a la Terra de la Jungla.

Racistes

Un fet a tenir en compte és que els negres van votar en massa a Obama. I quan dic en massa vull dir en massa, una massa tan gran com el 95%. Aquesta xifra no és sorprenent, tenint en compte la informació que teníem d'entrada, però m'agradaria que es tingués en compte en el futur. Imaginin que, d'aquí 4 anys, Obama busca la reelecció i s'enfronta, per exemple, al fantàstic Mitt Romney. Si el 95% dels blancs votessin l'ex-governador de Massachussets, quants segons trigaria la progresia europea a dir que s'ha fet patent el racisme dels americans blancs? No crec que més de vint, que és el temps que necessita la seva medul·la per processar els actes reflex. No sé vostès, però jo encara no he sentit ni un sospir sobre l'obvi racisme dels negres, que han marginat electoralment el senador McCain. I que no em vinguin ara a dir que aquest 95% dels votants de color (de color negre, concretament) ha votat blau perquè estaven més d'acord amb les polítiques del candidat demòcrata. Hi ha prou amb sentir aquest tall del programa del Howard Stern per adonar-se que no és així. Són uns racistes, però no ho dic gaire alt perquè no m'acusin del mateix.

Forty-fourth

Si fins i tot el meu amic Coll s'ha permès el luxe d'emocionar-se al final de la campanya electoral americana, que porta gairebé dos anys seguint de ben a prop, en un article magnífic que tanca un cercle important en la seva vida, jo també me'l permetré. No els parlo de colors polítics, de fet no els he dit res en tota la campanya, d'analistes en sobren. Fent cinc cèntims els comento que preferia McCain tot i no ser sant de la meva devoció. Però la política americana va molt més enllà dels colors i de les preferències estrictament ideològiques. La política americana és èpica i plena d'herois particulars, de desconeguts que ho donen tot pel seu país. Barack Obama n'és un. El president electe del país més gran del món és un heroi sortit del no res que ha arribat a la Casa Blanca pels seus propis i indiscutibles mèrits, però que sobretot hi ha arribat gràcies a l'amor que professa cap al seu país. Barack Obama és negre, i això a Amèrica, avui, tant se val. Tot és possible a Amèrica. Vaig sentir el discurs que el president electe va fer quan ja era virtualment el guanyador d'una nit màgica, i em vaig emocionar. Em vaig emocionar i molt amb les paraules d'un home nascut per ocupar el càrrec que a partir del 20 de gener ostentarà. Tot és possible als Estats Units d'Amèrica si un té un somni i les ganes suficients per acomplir-lo. Yes, we can. No comparteixo gran part de les idees d'Obama, i penso que McCain ho hauria fet millor, però és innegable la qualitat política d'aquest senyor. És innegable la seva superioritat retòrica i la seva inacabable capacitat per emocionar la gent que el sent. Durant quatre anys, Barack Obama serà el meu president. Perquè, de vegades, la política és simplement un discurs al Grant Park de Chicago. Ja saben el que penso, sobre el paper dels polítics en l'economia. La política, de vegades, és pura estètica. I això en Barack Obama ja sap com fer-ho anar. Hail to the chief.

Primera part

Segona part

Retrat

Destil·la glamour en tot el que fa. Un glamour que no té res a veure amb els diners o la classe social. Destil·la un glamour que va molt més enllà de les coses materials. Camina lleugera, com una brisa que recorre la ciutat. Si somriu s'il·luminen els fanals i si està trista els núvols reguen l'asfalt. A les línies de la seva pell suau s'hi amaga una història que deu ser més dura del que jo imagino i que li ha donat una saviesa que jo no aspiro a assolir mai. Diu que no li agrada la seva veu, però algunes vegades jo la truco només per tancar els ulls i sentir-la. Obre portes que sempre havien estat tancades abans. S'ha de ser molt idiota per no voler anar amb ella fins la fi del món, si t'agafa la mà i et demana que hi vagis. Gaudeix del cafè del diumenge al matí, i llegeix diaris de principi a fi mentre se'l pren. Modesta, sempre diu que no en sap gaire, de l'actualitat. Però no falla mai. Sap quan callar per fer que un silenci ho digui tot. S'estima aquest tros de terra en què vivim tot i les coses que li explico i m'ha ensenyat tants indrets inoblidables que serà difícil caminar per aquesta ciutat sense pensar en ella. Pertany al reialme de les coses boniques i, en la seva idealització, la tramuntana li fa volar els cabells i al seu darrera hi ha el mar de Cadaqués. Vaig prometre-li un retrat el dia que ja no volgués saber res de mi. L'únic que els puc dir és que espero haver-me avançat.