Les Lleixes (www.raulalcon.com)

Charles Trask

2009-10-19T07:15:00.000+02:00

I aleshores van arribar els dies solitaris a la vall de Salinas. La meva mare va morir d'esgotament, i el pare va marxar a treballar pel President poc després que el meu germà Adam se n'anés a fer el soldat. Vaig tenir cura de la granja, però em sentia molt sol. La brutícia va anar guanyant tots els racons on abans hi regnava la lluentor, i poc a poc vaig començar a sentir sons dins la casa buida. Començaven als capvespres, i no paraven en tota la nit. Sentia el sorolls que feia la meva mare, els sentia com si hagués tornat. Però amb la primera llum de l'alba desapareixien. Anava al poble un parell de nits al mes, però no em trobava a gust. Vaig llegir i vaig pensar molt, vaig escriure el que vaig poder. Vaig penedir-me de tantes coses que no podria dir-les totes. Trobava a faltar al meu germà, l'enyorava i em sentia culpable d'haver-lo envejat, d'haver-lo fet sentir malament simplement perquè el nostre pare el preferia a ell. Els dies passaven lents i al capvespre sentia por, en aquesta granja enmig de la vall de Salinas. Gairebé vaig oblidar-me del meu nom: Charles Trask.

Demòcrates de debó

2009-10-18T13:08:00.000+02:00

La convenció del Partit Republicà del 2004 hauria de servir per a que el món aprengués alguna cosa sobre la democràcia. L'aleshores senador demòcrata i ex-governador de Georgia, Zell Miller, va prendre el micròfon l'1 de setembre i va criticar durament la política antimilitar del candidat del seu propi partit; el també senador John Kerry. Amb llenguatge dur, i amb aquell encant que només tenen els polítics de la vella escola, Zell Miller va mostrar el seu suport incondicional al President George W. Bush que, per suposat, va guanyar la seva reelecció.
A Catalunya, si un diputat vota en contra de la tendència del seu partit ja pot anar fent les maletes. Així que ja saben que, si van a votar, en tenen prou amb mirar qui és el primer de la llista; la resta està formada únicament per replicants. Això sí, quan surtin del col·legi electoral, no s'oblidin de recordar com de sana i refinada n'és la democràcia catalana. Jo, entretant, em quedaré a casa mirant per enèssima vegada l'espectacular discurs de l'oncle Zell a la Convenció Republicana del 2004 i imaginant que, un dia, Montilla donarà suport a Convergència i ningú no s'espantarà. Sí que és veritat que aquest és un país petit.

En campanya amb Teddy Roosevelt

2009-10-14T07:40:00.000+02:00

El President Theodore Roosevelt estava immers en la bogeria dels darrers dies de la campanya per la seva reelecció quan un dels seus assistents va tenir una idea que semblava magnífica: imprimir milers de fulletons que incloïen una fotografia de Roosevelt per a repartir-los des del tren amb que el candidat recorria els Estats on ho tenia més difícil. La foto triada l'havia feta el fotògraf Moffett, de Chicago i era perfecta. El que no van saber els assessors de campanya fins que no van rebre les impressions era que, a peu de foto, un petit text indicava que el copyright de la imatge pertanyia als estudis Moffett, els quals, per cert, no havien vist ni un dòlar. Era massa tard per a imprimir nous fulletons, i impossible desplaçar-se fins Chicago per a negociar el preu de la fotografia. George Perkins, gerent de campanya de Roosevelt, veient que el temps sel's tirava a sobre, va telegrafiar Moffett i li va explicar la situació: “Estem triant una fotografia per a incloure en els nostres fulletons, la publicitat que aconseguirà l'estudi escollit serà enorme i ens agrada molt la seva fotografia. Quant estaria disposat a pagar-nos per a que la triem?”. I així fou com la campanya de Teddy Roosevelt no només es va estalviar una quantitat impensable de diners per culpa d'una terrible errada en la tria de la fotografia sinó que, a més, es va embutxacar 250 dòlars d'un Moffett que saltava d'alegria en pensar en la publicitat que havia comprat per aquella irrisòria quantitat. No cal dir que el President Roosevelt va ser escollit amb un dels landslides més amplis que es recorden en la història electoral americana.

Ara i abans

2009-10-13T14:41:00.001+02:00

Krustagroup

Aquest matí totes les televisions anaven ben plenes de que el President Zapatero estigués a la Blair House, preparant-se per a visitar el flamant Nobel de la Pau i comandant en cap de les forces armades dels Estats Units d'Amèrica. Tot és rebombori i alegria perquè Espanya torna a estar a la primera línia del panorama polític internacional. Em resulta còmic que el que ara sembla una fita gairebé inassolible i digne dels més alts reconeixements fos, no fa tant de temps, una cosa ben habitual i severament criticada per opinadors, periodistes i altres espècies que fiquen el nas a la política Espanyola amb certa regularitat. No estaria de més que ens expliquessin quines són les diferències entre les trobades de Bush i Aznar i les d'en Hussein i Zapatero i perquè el que abans semblava una provocació és avui un pas cap a l'esperança de la construcció d'un món millor o no sé què. Que jo sàpiga, l'exèrcit americà segueix immers en les mateixes campanyes bèl·liques d'aleshores i el servei d'infermeria espanyol, si fa no fa, també. Potser l'única diferència és que ara la Casa Blanca menteix obertament quan diu que tancarà Guantànamo, o que de ben segur que a en ZP no li deixaran posar els peus sobre la taula de la saleta.

Debatre

2009-10-12T15:41:00.000+02:00

La gent que em coneix bé em pregunta com és que cada vegada entro a menys debats. La resposta és molt clara: no hi ha amb qui debatre. Conec un percentatge ridícul del pastís del saber, i com que sóc fan de la veritat i gaudeixo aprenent i pensant, abans m'agradava molt debatre, fer valer uns arguments contra els altres; reconec que de vegades amb vehemència, però amb una vehemència que responia únicament a la meva voluntat de convertir el debat en alguna cosa més divertida que una simple enumeració de motius. Però ho deixo, em retiro, no en vull saber res més.
Han acabat amb la meva paciència aquells que, fins i tot coneixent una part del pastís més grossa que la que jo conec, desconeixen -o decideixen violar- absoluta i meridianament les normes d'un debat. N'estic tip, de que cada vegada que defenso una posició aparentment conservadora sobre algun assumpte, l'arma esgrimida contra els meus arguments sigui dir que sóc un convergent prepotent. Jo no sóc convergent, perquè no sóc socialista ni moderat, tampoc nacionalista. Però, encara que ho fos, encara que fos el més compromès amb el partit dels convergents, seria això motiu suficient per considerar que els meus arguments son invàlids? Bull l'aigua a temperatures diferents -vigileu amb el dit i la lluna, santornem-hi!- en funció de qui enuncii la sentència? La distància entre Barcelona i Nova York varia en funció de qui la mesura? Doncs la gent, en general, fa servir aquest plantejament per anul·lar els arguments d'aquells qui creuen que pensen de forma diferent a ells i, a sobre, quan ho han fet ja no els pots fer sortir d'aquí. De vegades cometo l'errada d'entrar a justificar perquè no sóc convergent, i aleshores la controvèrsia muta i el debat mor per sempre, creant l'efecte òptic d'una victòria argumental de les hordes de gent que no té ni idea de qui és i què va escriure Arthur Schopenhauer.
Deixo els debats amb sectaris capaços d'obviar qualsevol mena d'argument en atenció a la condició política que ells creuen poder imputar al seu contrari, deixo els debats amb gent fanàtica de la mutatis controversia i la fal·làcia ad hominem. I, per tant, es pot dir que gairebé deixo els debats.
Queden, sortosament, les llargues tertúlies-debat sobre peculiaritats de la Presidència dels Estats Units amb gent amb la que sí es pot debatre, sempre plenes d'acudits i demagògia interna, amb l'únic propòsit d'exercitar, ni que sigui una miqueta, el cervellet.

El dret a ignorar l'Estat

2009-10-11T13:40:00.003+02:00

As a corollary to the proposition that all institutions must be subordinated to the law of equal freedom, we cannot choose but admit the right of the citizen to adopt a condition of voluntary outlawry. If every man has freedom to do all that he wills, provided he infringes not the equal freedom of any other man, then he is free to drop connection with the state - to relinquish its protection and to refuse paying toward its support. It is self-evident that in so behaving he in no way trenches upon the liberty of others, for his position is a passive one, and while passive he cannot become an aggressor. It is equally self-evident that he cannot be compelled to continue one of a political corporation without a breach of the moral law, seeing that citizenship involves payment of taxes; and the taking away of a man's property against his will is an infringement of his rights. Government being simply an agent employed in common by a number of individuals to secure to them certain advantages, the very nature of the connection implies that it is for each to say whether he will employ such an agent or not. If anyone of them determines to ignore this mutual-safety confederation, nothing can be said except that he loses all claim to its good offices and exposes himself to the danger of maltreatment - a thing he is quite at liberty to do if he likes. He cannot be coerced into political combination without a breach of the law of equal freedom; he can withdraw from it without committing any such breach, and he has therefore a right so to withdraw.

Herbert Spencer, Social Stastics

Ho poso en ploma de Herbert Spencer per veure si així se m'entén. Des de fa ja molt de temps que explico que tots i cadascun dels arguments que es presenten per a sustentar la legitimitat dels governs sobre tots els seus súbdits es poden desmuntar preguntant únicament perquè s'hi ha de sotmetre algú que no vol. Com diu Spencer, si l'home és lliure és també lliure per no acatar la disciplina d'un sistema i pot fer-ho perfectament sense lesionar la llibertat d'un altre. El problema rau en què el paradigma no ens permet rebutjar la protecció Estatal --sense acabar engarjolats, és clar-, precisament perquè la colla d'indocumentats que recolzen la tirania que ens mana pensa que rebutjar la protecció socialdemòcrata i deixar de pagar impostos implica una violació de la llibertat de tercers, cosa a totes llums falsa. I és així com anem trampejant des de fa ja uns quants segles i l'Estat ens esclavitza i ens mangoneja tot el que pot i més sense permetre'ns una sola possibilitat de defensar-nos.

Després de morts

2009-10-10T13:01:00.001+02:00

Rellegeixo el petit conte de Pere Calders en què es relaten les peripècies del senyor Passans i Rodavi per a fer-s'ho venir de forma que, esperonats per les particularitats del seu testament, tots els seus familiars es desfacin en gestos d'afecte en vers ell fins el dia de la seva mort. I em recorda, tot això, una de les mostres més grans de la misèria de la redistribució que defineix aquest tros de terra en què vivim com una presó de mar i muntanya: la regulació de les herències i llegats. I és que, benvolguts lectors, cada vegada que sento parlar de l'absurda figura jurídica de les quotes llegítimes en el repartiment de les herències noto aquella característica salivera prèvia al vòmit. L'Estat ens persegueix fins i tot després de morts. És increïble que, fins i tot criant malves, l'enorme aparell redistribuidor ens obligui a lliurar una part dels nostres calers a aquells qui ell designi. I què passa si vull donar tot el que tinc als pobres nens de l'Àfrica que moren de set mentre nosaltres rebem tractaments mèdics de luxe? I què passa si vull que em construeixin un temple funerari a l'estil egipci? Doncs que no puc perquè el papa-Estat ha decidit que no, que no sóc prou madur per a decidir què vull fer amb el meu patrimoni. Per si no en tinguéssim prou amb tributar en totes les modalitats possibles al llarg de la nostra amarga existència en aquest cau miserable, ens hem de sotmetre també des del més enllà.
No sé vostès, però jo cada vegada admiro més la gran Leona Helmsley que, farta de que els seus familiars li fessin la punyeta, va llegar gairebé tota la seva fortuna a la seva mascota. Pagar impostos es de gent petita, deia...

El camí a la llibertat: Nozick i l'analfabetisme funcional

2009-10-07T16:59:00.001+02:00

La clarividència de Robert Nozick en explicar els més elementals conceptes del repartiment just colisiona frontalment amb la incapacitat cognitiva dels qui creuen en la vigència de la redistribució centralitzada. Diu, el nostre teòric de la justícia de capçalera, que el que cadascú rep ho rep d'algú altre a canvi d'alguna cosa o com un regal. Aquesta sentència tan simple i breu hauria de servir de fonament per a tot un ideari político-filosòfic que acabaria amb el llastre pessadíssim del comunisme i les seves variants -socialdemocràcia-; però no. Intoxiquem els estudiants de dret amb lectures d'un sobrepassat John Rawls i amaguem Nozick per la seva perillositat. Alguns pocs es fan amb una còpia d'Anarchy, state and utopia, però tant és, perquè simplement no són capaços de comprendre el finíssim argumentari de l'estudiant de Harvard que va revolucionar la filosòfia de la justícia. Que no siguem lliures és el resultat d'una senzilla equació on el nivell de comprensió lectora és una de les variables. I és que el problema no rau en que Nozick s'ignori a les facultats de dret, perquè també s'ignora l'obra directa de Marx i tot i així els carrers estan plens d'entesos en la matèria. El problema és que qui llegeix Nozick no l'entén, de la mateixa manera que l'estudiant mitjà de Batxillerat és completament incapaç de comprendre la irregularitat de la línia temporal en les novel•les del fantàstic Muñoz Molina, o igual que un elevadíssim tant per cent dels graduats en ESO creu fermament que la capital dels Estats Units és Nova York.
Els arguments de Nozick són incontestables i fan inútils quilòmetres i quilòmetres de prestatges on es desen milers de llibres que sostenen insubstancials teories que intenten respondre sense èxit la famosa pregunta del professor Williams quina part del meu sou et pertany a tu i perquè. Ara només cal que s'entenguin.
El camí a la llibertat passa, doncs, per la complicadíssima tasca de fer que la societat aprengui a llegir i escriure.

Entre l'espasa i la paret

2009-02-15T02:35:00.000+01:00

Hi ha una nit immensa davant meu, la foscor més densa. Els fars del meu cotxe no són suficients per sobreviure-hi. Hi ha vidre i gasolina a l'asfalt, duc la lluna a la maleta i un record a la cartera. No sé on ets ni què fas, jo condueixo tota la nit. No pots escapar a l'eternitat d'aquesta autopista, a aquest darrer ball entre l'espasa i la paret. I la nit no acaba, i la música no mor però ho fan els àngels que cauen al darrera. No hi ha manera humana de resistir, d'aguantar un sol minut més en aquesta boira que escriu el teu nom als meus vidres. I a l'altra banda de l'avinguda les princeses de la nit ploren els prínceps que han marxat. Esperen el moment en què tot sigui perfecte, jo sé que mai no arribarà i somric mentre em veuen passar. Mira aquest cel orfe d'estrelles, mira aquests fanals que amb llum somorta intenten guiar els esperits aquesta nit. Ningú sap absolutament res de ningú. Cada rostre en aquesta multitud és una engruna en l'infinitud de l'univers. Tinc el cervell d'un soldat i el cor d'un poeta maleït. He conegut tanta gent que n'estic tip. Jo volia que tu fossis el que tu volguessis ser. I de sobte el cotxe ja no roda però vola, i aquest camí ja no és aquí sinó al costat oposat de la raó. I de sobte un anell colpeja amb força el terra i ressona en aquest pàram desert. I la nit no acaba, perquè res no acaba fins que s'ha vessat la darrera gota de sang. Hi ha una noia que plora, hi ha un noi amb el cor a punt d'esclatar i només cal una espurna. Però el fred és massa cert per imaginar el que podia haver estat, ganivets a l'alba que no arriba. Sento trets en la distància i aleshores una sirena i després mil més. I la vida diuen que segueix més o menys com si res. Bé, jo no ho sé, no sé si és veritat o simplement una manera de disimular tot allò que no ens podem explicar. Duc la nit més negra fins les seves darreres conseqüències i el motor fins el punt de fusió. No sé on ets ni què fas. Jo, per si ho vols saber, condueixo tota la nit, entre l'espasa i la paret.

Country

2009-02-11T00:00:00.003+01:00

A la gent del sud ens agrada el country. Quan comença a escalfar el sol, mai està de més arromangar-se la camisa i treure de l'armari les velles botes de cowboy. La carretera, fins i tot a Catalunya, no acaba mai. I un diumenge qualsevol pots trepitjar el pedal a fons i pujar el volum de la música al màxim, mentre abaixes les finestres i deixes que la brisa corri dins de l'habitacle. Si em permets un consell, tria la carretera que va de Castelldefels a Sitges per la costa: la C-31. El volant ha de girar suau, com si fos part del teu cos. La mà dreta sempre sobre la palanca del canvi de marxes. I hi ha la música, és clar, la música. No n'estàs tip, del pesat de l'Springsteen? Doncs, escolta, sàpigues que hi ha vida més enllà: Toby Keith, Alan Jackson, Keith Urban, Steve Earle, Robert Earl Keen Jr, John Denver, Sheryl Crow, Lucinda Williams, Johnny Cash, Hank Williams, Roy Orbison, Woodie Guthrie. Li'n diuen Country, i als del sud, als de Texas, ens agrada molt.

Toby Keith - I Should've Been a Cowboy

L'àngel de la guarda

2009-01-30T00:00:00.000+01:00

L'àngel de la guarda creua la ciutat de matinada, per trobar-la, per a que no torni sola, per a que no passi fred. L'àngel de la guarda vol tenir-ne cura, vol que no pateixi per res, que tot sigui dolç i el camí vorejat de roses. L'àngel de la guarda vol que estigui feliç, la truca i li diu que s'esperi, que vindrà a buscar-la i l'acompanyarà a casa. En un cotxe negre, condueix sota les pampallugues de la ciutat per trobar-la. L'àngel de la guarda vol la seva companyia, tenir-la a prop, sentir la seva veu. Parlaran d'altres noies i d'altres nois, parlaran de com la vida et lliga sense que puguis desfer el seu nus. L'àngel de la guarda la vol tenir a prop sense tocar-la, vol sentir la seva respiració ben a la vora, la fragància del seu perfum al paladar. I no vol tocar-la, perquè el contacte podreix els cors. Ella s'espera i somriu en veure'l arribar, sap perfectament a què ha vingut. La gent diu i pensa coses, però la gent no sap res. Ningú no sap qui és l'àngel, ni d'on ve, ni què fa quan no la salva. L'àngel i ella riuen i són sincers, no tinc clar si ho són amb algú altre. L'àngel li parla dels seus somnis, ella se l'escolta amb atenció i uns ulls que ell sempre ha imaginat infinits. L'àngel li parla d'altres batalles i altres castells, d'altres cims per conquerir, d'altres ports per amarrar. I ella se'l sent i li brillen els ulls. Quan marxa, caminant els carrers que el duen a casa, en la soledat de la immensa nit de Barcelona, ell sap que no és un àngel, que només està buscant la manera de dibuixar el llarg camí de tornada, per quan la vida sigui tan aspra que no li serveixin ni aquestes ales.

La meva proposta de reforma de la Constitució Espanyola

2009-01-28T00:00:00.001+01:00

Amb alguna retalladeta, és clar.

La bona vida dels polítics...

2009-01-27T00:00:00.001+01:00

El 9,1% dels Presidents dels Estats Units han estat assassinats en exercici del càrrec. El sou de Barack Obama ronda el mig milió de dòlars. Estarien disposats a córrer el risc? A mi no em vénen al cap gaire feines amb tan macabre percentatge.

John F. Kennedy. President 35, assassinat el 22 de novembre del 1963, a Dallas, TX.

William Mckinley. President 25, assassinat el 6 de setembre de 1901 a Buffalo, NY.

James A. Garfield. President 20, assassinat el 2 de juliol de 1881 a Washington, DC.

Abraham Lincoln. President 16, assassinat el 14 d’abril de 1865, a Washington, DC.

Stolen Car [Tracks Version] (Bruce Springsteen)

2009-01-26T00:00:00.001+01:00

Vaig trobar una noia i vaig assentar el cap, en una preciosa casa en un preciós poble. Ens vam casar i vam prometre no separar-nos mai. I, aleshores, poc a poc, ens vam anar esborrant del cor de l’altre. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més fosca, i ho faig el millor que puc per sortir-me’n. Sec aquí, sota la llum d’Stanton. Vull que m’atrapin, però no ho fan mai. Al principi pensava que era només qüestió de nervis, que tot marxaria en passar el temps i créixer el nostre amor. Però suposo que al final hi havia alguna cosa més que ens destrossava i ens feia plorar. I condueixo un cotxe robat, esperant en aquest llumet vermell. No paro de dir-me que tot anirà bé, que en aquesta foscor podria desaparèixer. Em va preguntar si recordava les cartes que vaig escriure, quan el nostre amor era jove i nosaltres valents. Va dir que la nit anterior les havia llegit i l’havien fet sentir-se com si tingués cent anys. Hi ha un riu que corre a través d’aquest poble i va a parar al mar. Jo era allà i en la foscor jeia i ella es col·locava sobre mi. Aquesta nit hi ha una festa a County Line, ballaran a Seven Trees. Des d’aquí puc veure com brillen els llums de la festa. Potser ella hi és, potser m’espera. L’altra nit vaig somiar que feia la trucada, jurava tornar i quedar-m’hi per sempre. De nou, ens casàvem al Victory Hall i sortíem de bracet per la porta de la capella. Puc recordar com de bé em vaig sentir quan el pare va dir: “fill, pots besar la núvia”. Però, en acostar-me per tocar els seus preciosos llavis, vaig notar com tot relliscava entre els meus dits. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més negra, i em dic a mi mateix que tot sortirà bé. Però condueixo de nit i viatjo amb por, no importa el que faig ni on vaig. Ningú no em veu quan passo a la vora.

Genial escena de Cop Land, amb Stolen Car (The River version & lyrics) de fons

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Stolen Car (The River version & lyrics), live at Oakland, CA, 18.9.1985

Sense sortida

2009-01-25T06:00:00.002+01:00

Quan estàs atrapat no hi ha sortida. Al principi no ho entens. Tens un amic que t'ho explica, que diu que li passa, però tu ets incapaç de comprendre-ho i creus simplement que no és prou fort. El temps, com sempre, posa les coses al seu lloc i un bon dia et trobes atrapat entre aquestes quatre parets i el sostre negre que cobreix el terra putrefacte sobre el que jeus. No hi ha portes ni finestres, ni una sola escapatòria possible. Aleshores menges amb frenesí o no menges res, busques quelcom que t'esvaeixi, però no ho trobes. Absolutament tot el que fas et recorda allò que t'ha arrossegat a aquesta cel·la i creus que el teu cap esclatarà d'un moment a l'altre. L'angoixa s'apodera de tu i et guia. Tot el que fas ho fas conduït per aquesta pressió irreductible al pit, per aquest mal de cap, per aquesta suor freda que no t'abandona. Vagues per la ciutat com un ànima en pena. Fumes o plores, tant se val. Creus per un instant que el dolor remet, ni que sigui un poc, però aleshores una cantonada d'un indret qualsevol, un perfum o un so et tornen de nou a la realitat de les teves quatre parets. Sents veus a l'altra banda, et demanen que obris la porta i simplement surtis. El problema és que no veus aquesta porta, perquè senzillament no existeix en la teva ment. I et pren la desesperació, en no poder seguir el consell d'aquells en qui més confies. És així, i no ho entens fins que no hi ets dins. Aleshores sents la irrefrenable necessitat de demanar disculpes als qui havien estat aquí abans que tu, i als qui tu mateix cridaves que obrissin la porta. Fins i tot et vas enfadar amb ells perquè eren incapaços i ara veus perfectament perquè no ho feien: Quan estàs atrapat no hi ha sortida.

A guy from Texas who just got home...

2009-01-24T00:00:00.002+01:00

Part 1

Part 2

George W. Bush, former President of the United States of America. A guy who always did what he thought was right.

On The Road, una novel·la de Jack Kerouac

2009-01-23T00:00:00.004+01:00

"But then dey danced down the streets like dingledodies, and I shambled after as I've been doing all my life after people who interest me, because the only people for me are the mad ones, the ones who are mad to live, mad to talk, mad to be saved, desirous of everything at the same time, the ones who never yawn or say a commonplace thing but burn, burn, burn like fabulous yellow roman candles exploding like spiders across the stars and in the middle you see the blue centrelight pop and everybody goes 'Awww!'"
(Jack Kerouac – On The Road)

Diuen els espanyols que no hay mal que por bien no venga. Bé, jo vaig començar a llegir On The Road, de Jack Kerouac, arrel d'un dels incidents més desgraciats de la meva vida. Me n'havien parlat molt, d'aquesta novel·la, però no va ser fins que el germà d'un gran amic, que malauradament ja no és entre nosaltres, el citava, poc després de la seva mort, com un dels llibres que li havien marcat la joventut, que vaig decidir fer-me amb una còpia. El vespre en què el vaig comprar, una pluja tardoral intermitent regava els carrers de la ciutat i la brisa que l'acompanyava augurava l'inici de l'hivern. Va ser dur començar a llegir-lo, al tren de tornada a casa, tot pensant en el meu amic i en com anys enrera ell i el seu germà, inspirats en les vivències (minus the drugs) d'en Sal Paradise i en Dean Moriarty, creuaven la vasta terra americana fent autoestop.
El vaig acabar fa un parell de dies al mateix lloc on el vaig començar, i es va fer en mi l'instant de silenci que tan sols s'ha fet amb els finals The Fountainhead i The Grapes of Wrath. On The Road no m'ha descobert cap idea nova, però ha fet una tasca molt més important, m'ha confirmat moltes coses que intuïa i m'ha ajudat a aclarir què vull de la meva vida. On The Road i els seus protagonistes m'acompanyen en la meva frenètica voluntat de veure tots els racons d'Amèrica, en la meva ànsia malaltissa per saber què hi ha més enllà, en la meva angoixa per saber fins on aguanta el cos humà. Però jo no vull drogues, ni sexe desenfrenat amb qui sigui i on sigui, jo no vull les festes interminables d'en Dean. M'interessa molt més la relativa calma d'en Sal i la seva inquietud per saber com són les coses, per saber com és la carretera americana plena de nois que busquen la seva darrera oportunitat. El personatge d'en Sal Paradise -mirall de Kerouac- em frapa especialment. M'hi veig, o m'hi vull veure. En Sal mereix una reflexió a part. Prometo fer-la aviat i estaré encantat d'obrir debat amb qui hagi llegit el llibre i tingui interès en discutir la seva figura.
On The Road em presenta una vista panoràmica d'Amèrica que no puc deixar de connectar amb la que ofereix The Grapes of Wrath. Al capdavall les dues històries es desenvolupen bàsicament a la carretera, i amb poc més d'una dècada de diferència. Si John Steinbeck es va centrar en la part social de l'assumpte, en mostrar les preteses deficiències del sistema, el viatge de Kerouac és molt més introspectiu i precís. M'interessa més, perquè des de fa un temps i per culpa de The Fountainhead d'Ayn Rand em crida més l'atenció la manera de funcionar de la ment humana que els grans assumptes político-socials. Kerouac passa de llarg de la política. Els nois i les noies a Amèrica, que segons en Sal Paradise, s'ho passen tan malament plegats, tenen entre mans assumptes vitals als que convé donar prioritat.
Com deia al principi, no hay mal que por bien no venga, però tan de bo el mal que m'ha fet descobrir On The Road no hagués arribat mai. Coneixent-me, aquesta magnífica novel·la hauria acabat entre les meves mans igualment. Els recomano sincerament que la llegeixin.

Algunes idees sobre l'arribada d'Obama al poder

2009-01-22T00:00:00.001+01:00

Estic veritablement frapat amb les reaccions que la presa de possessió d'Obama està despertant entre els antiamericans de tota la vida. Els mateixos que no s'han cansat de repetir fins la sacietat, en els darrers vuit anys, que Estats Units no ha de ser la policia del món, ara ploren d'emoció mentre Barack Obama posa la mà sobre la Bíblia que ja va fer servir Abraham Lincoln en el seu jurament. Li demanen que acabi amb la crisi, amb les guerres i la fam al món, que els renti el cotxe i que torni els dinosaures a la vida. Canvi i esperança. Pobre home.
Em sap greu, però no li auguro al bo d'en Barack més de dues setmanes de calma. En quant efectivament es posi a fer feina i els opinadors, els electors i els europeus comprovin per fi que el President dels Estats Units no disposa de cap vareta màgica per fer desaparèixer els seus problemes, el seu índex de popularitat caurà en picat. Els moderats diran que Obama els ha decebut i els més radicals que els ha traït. Em sap greu de debò, perquè, tot i que no l'hauria votat ni en les primàries ni en les presidencials, em sembla que Obama no és un mal polític. I a més em cau bé.
Personalment, la cerimònia inaugural em va semblar un desastre. Sobretot per l'enorme empastifada perpetrada a mitges entre Obama i el jutge John Roberts en el jurament, que per primera vegada en la història es va pronunciar incorrectament. I també pel discurs inaugural, que a mi em va semblar el pitjor de tots els que ha fet el nou President, almenys des que va donar-se a conèixer al món com extraordinari orador en la convenció demòcrata del 2004. Tant per forma com per contingut. Se'l veia nerviós, s'entrebancava. A més no va dir ben bé res en els aproximadament vint minuts que va estar castigant els qui estoicament aguantaven el fred del Mall. Un estil molt europeu, em sembla, aquest d'anar donant voltes i més voltes sobre sentències absolutament buides de contingut efectiu. Moltes referències a la convivència de totes les races i religions i també a la multilateralitat de la nova política exterior americana. Chatter, chatter, blah, blah.
La nota positiva- i vull entroncar això amb la idea del primer paràgraf- és que, de nou, Obama va recordar que, per aconseguir els objectius proposats, caldrà treballar. I espero que el nou president no es cansi de dir-ho mai; que d'una vegada per totes la gent comprengui que el canvi que ell proposa ha de venir provocat per uns mecanismes i sistemes que no tenen a veure amb aquesta mena d'aura messiànica amb la que alguns l'han volgut revestir.
Com enamorat de la institució presidencial que sóc, li desitjo als Obama una feliç estada a la Casa Blanca. No crec, però, que els amics republicans, experts com ningú altre en airejar draps bruts, li posin les coses gens fàcils. Bill Clinton explica en la seva recomanable autobiografia que aquesta dèria republicana el va fer passar autèntiques males estones al llarg dels seus vuit anys al capdavant de la Nació, especialment en els primers temps, quan era encara jove i inexpert. La sempre divertida Ann Coulter ho avisava el 5 de novembre: “Tractarem el seu President amb el mateix respecte que ells han tractat el nostre”.
Bé. Welcome, Mr. President. Ens ho passarem bé.

Independence Day (Bruce Springsteen)

2009-01-21T00:00:00.000+01:00

Pare ves a dormir, es fa tard. Res del que poguéssim dir canviarà les coses ja. Marxaré demà al matí, des de la Porta de St. Mary. No arreglaríem això encara que poguéssim. La foscor d'aquesta casa té el millor de tots dos, i hi ha una foscor en aquesta ciutat que també ens té. Però no em poden tocar ara, ni a tu tampoc. No em faran el que vaig veure que et feien a tu. Així que digues adéu, és el Dia de la Independència. Digues adéu, és el dia de la Independència. No sé que és el que ens va passar sempre. Triàvem les paraules i fèiem les frases. No hi havia manera que aquesta casa pogués acollir-nos a tots dos. Suposo que érem massa iguals. Així que digues adéu, és el Dia de la Independència i tots els nois han de marxar. Digues adéu, és el dia de la Independència. Tots els homes han de fer el seu camí, el Dia de la Independència. Totes les habitacions estan buides a l'antro d'en Frankie, i l'autopista està deserta fins a Breaker's Point. Hi ha molta gent deixant la ciutat ara mateix, deixant els seus amics i les seves cases. Caminen a través de la nit per aquesta fosca i polsosa autopista, sols. Pare ves al llit, es fa tard. Res del que poguéssim dir canviarà ja les coses. I és que hi ha molta gent que arriba i veu les coses de forma diferent. Aviat tot el que sabem serà esborrat. Així que digues adéu, és el Dia de la Independència. Pare, ja sé les coses que volies però no vas poder dir. Però no em diràs adéu? És el Dia de la Independència. Et juro que mai me les vaig voler endur.

Bruce Springsteen and The E-Street Band – Independence Day. Live at Passaic, NJ, 19th September 1978

43

2009-01-20T00:00:00.000+01:00

Avui, el President Bush deixarà de ser-ho. No crec que la història el jutgi millor del que l'han jutjat els seus contemporanis. Hem de tenir en compte que, al llarg del temps, el gen de la burrície ha anat transmetent-se de generació en generació i que els que escriuran la Història d'aquí un segle seran els néts o els besnéts dels que ara es manifesten en favor de Hamàs. Personalment trobo que la gestió del President 43, tot i no ser ni de bon tros la millor possible, ha estat manifestament infravalorada. Entre els seus majors encerts destaco el gran triomf en seguretat -ni un sol atemptat terrorista en territori nacional des de l'11-S- i les retallades d'impostos. Entre les errades, sobretot la guerra de l'Irak -que no havia d'haver estat un objectiu prioritari donada l'existència d'Iràn i Síria- i el suport a programes governamentals que han donat ales a l'Estat del Benestar. La injustícia més gran que s'ha comès amb Bush ha estat criminalitzar-lo per la gestió de la crisi del Katrina, quan no s'ha de ser molt llarg per saber que el pes de les decisions havia de recaure sobre la governadora de Louisiana i no sobre el govern federal. Sincerament, no crec que la crisi econòmica tingui les seves causes principals en les decisions de cap govern. Estaran d'acord amb mi en què aquest és un resum molt breu de 8 anys de presidència i que l'assumpte dona per molt més, però tindrem temps de sobra per reflexionar-hi. Avui només vull dir que el President Bush ha estat molt millor president del que, en general, la premsa i els qui s'empassen tot el que diu creuen. Desitjo que la seva nova vida a Dallas li sigui molt més plàcida del que li ha estat a Washington. George W. Bush, el 43è President dels Estats Units d'Amèrica, s'ho mereix.

Un forat a la butxaca

2009-01-13T00:00:00.003+01:00

Recorria la ciutat amb la butxaca plena de retalls de notícies antigues, pues de guitarra i somnis a complir. Però la butxaca tenia un forat i les il·lusions s'hi escolaven, lentament però sense pausa, com l'arena d'un rellotge. Somreia sempre i mai tenia un no per resposta. Feia tot el que podia per viure amb alegria, acaronava les sis cordes de la seva guitarra i apagava el llum de l'habitació per sentir-ne la seva vibració amb nitidesa. Era feliç, però duia alguna cosa a dins que el despertava a mitjanit i no el deixava dormir. Aleshores conduïa per secundàries carreteres nocturnes sense que gairebé ningú no ho sabés, mentre, pel forat de la butxaca, els somnis seguien escapant lentament però sense pausa, potser una mica més ràpid que de costum. De vegades ens sumim en la nostra pròpia ànima en viatges tan llargs i profunds que ens espanta el que hi trobem a dins. La buidor no s'omple amb paraules ni amb carícies. En Sal Paradise deia que només seguia a la gent boja, perquè la gent boja era l'única gent que l'interessava. Ell se seguia només a ell mateix, i també era boig a la seva manera. Era víctima d'una bogeria que tenia molt a veure amb la consistència que no era capaç d'autoimposar-se. Moltes d'aquestes nits de carretera hauria donat la seva vida per a que en Sal Paradise l'hagués acompanyat, però en Sal Paradise només existeix en les pàgines d'un llibre preciós. I tant va observar la seva ànima en la foscor dels camins de muntanya que transitava, i tant de temps va deixar escapar sense decidir quina era la direcció correcta, que el forat de la butxaca va acabar per drenar totes les il·lusions. Fa temps que ningú no en sap res. Diuen que la darrera vegada que el van veure, volava dins del seu cotxe cap a un cim llunyà. Duia el cor i les butxaques buides.

Del Segura al Tallapoossa. (Coliseum - M-Clan)

2009-01-12T00:00:00.001+01:00

Mal que le pese a algunos, el mejor disco de rock and roll en castellano que se ha grabado jamás es, sin duda alguna, Coliseum, de M-Clan. Contra la ingente cantidad de basura infumable que se venía publicando en España a finales de los 90, los murcianos se sacaron de la chistera un elepé sencillamente magistral. Grabada en Canadá, esta joya del rock –me atrevería a decir que mundial- no da respiro alguno al oyente extasiado en ninguno de sus trece cortes. Rock sureño gestado en Murcia, tan raro como suena.

Poder escuchar los riffs y los solos de Santi Campillo –que es el mejor guitarrista de rock que hay en España, con perdón del siempre infravalorado Carlos Goñi- en Coliseum es algo por lo que uno debería dar las gracias cada mañana de su vida. Pero la cosa no se queda ahí, porqué un Carlos Tarque en un estado de gracia absoluto chilla los temas como si le fuera la vida en ello, arrancando sonrisas y lágrimas a quien escucha, arropado por una banda de una calidad sin igual en el panorama nacional.

La producción de Coliseum es lujosa en el sentido más rockero de la expresión. Las Fender Telecaster y las Gibson Les Paul rugen en los altavoces como lo harían en una taberna junto al Tallapoossa hace 25 años, con un sonido vintage que no pierde elegancia y no cede en potencia. La batería suena a puro nervio, nada de cacerolas ni de programaciones enlatadas. El bajo en su justo punto y los teclados del impresionante Iñigo Uribe como la sábana que envuelve el genial sonido de la banda. Mención a parte merece el milagro de la voz de Tarque, que contra todo pronóstico suena nítida y perfectamente insertada en el muro de sonido, sin que en ningún momento la agresividad eléctrica de la banda la tape.

Pero, cuestiones de ingeniería a parte, el alma de Coliseum está en lo directo de sus letras y lo urgente de sus melodías. Coliseum no es rock and roll, es el rock and roll. Sólo tienen que escuchar ¿Dónde está la revolución?, el tema más emblemático del álbum para entender lo que les digo. La intro con guitarra acústica, la letra desgarrada, el piano que entra por sorpresa y después la explosión eléctrica. Se le pone a uno la piel de gallina.

Un análisis tema por tema no procede cuando nos encontramos ante una obra maestra de tal calibre, sobretodo porque este disco no admite escuchas parciales. Si conduce usted su coche a velocidad de vértigo por alguna carretera secundaria y introduce el CD en la ranura, no va a atreverse ni a ajustar el potenciómetro del volumen entre la intro de batería de Deja que lo muerda hasta el melancólico final de Domingo de mayo. Si, a punta de pistola, alguien obligara a este modesto crítico a quedarse con un solo corte de Coliseum, escogería, con dolor, Maxi ha vuelto.

Coliseum, excelente rock sureño desde los tomatales de Murcia. ¿Quién lo iba a decir? Pues los chicos de M-Clan. Lástima que no escarmentaran con el mejor verso del disco -el río baja puro por el valle, y se pudre cuando llega a esta ciudad-, y acabaran pudriéndose ellos también en la infamia del pop-rock español de peluquería. Lo cierto es que quien escribe los colocó en su lista negra por todo lo que publicó después del bombazo comercial –y también ¿por qué no? musical- que supuso Sin Enchufe, pero cada vez que le da por apagar las luces de su habitación y escuchar de nuevo Coliseum tiene una especie de revelación de los dioses del Rock and Roll: Hay que atrapar el primer vuelo a Montgomery y peinar la orilla del Alabama hasta Mobile. Los viejos M-Clan, los de verdad, los de Coliseum, tiene que andar haciendo rock and roll del bueno en algún bar de carretera. La esperanza es lo último que se pierde, y más cuando hablamos de rock and roll.

Comunicat de l'Ambaixada d'Israel

2009-01-09T01:16:00.000+01:00

Font: Cat-Israel.org:

Comunicat de l'Ambaixada d'Israel

Efectius de l'Exèrcit de Defensa d'Israel van ser atacats amb bombes de morter des de l'escola de l'ONU a Khabalia. L'Exèrcit va retornar el foc al lloc d'origen de l'atac

Madrid, 7 de gener de 2008

Les investigacions confirmen que l'Exèrcit de Defensa d'Israel va respondre als atacs que sortien de l'escola de l'ONU a Khabalia.

Informacions dels serveis d'Intel·ligència israelians assegura que entre els morts per la resposta israeliana hi són Imad Abu Askar i Hasan Abu Askar, tots dos coneguts militants d'alt rang de Hamàs pertanyents a la brigada de llançament de coets.

A més, després de la resposta israeliana es van succeir una sèrie d'explosions que demostren la presència de municions i explosius a l'edifici.

L'Ambaixada d'Israel lamenta la mort de les víctimes civils però una vegada més insisteix que tota la responsabilitat és de Hamàs per utilitzar edificis civils com a base per als seus atacs, en aquest cas l'escola de l'ONU, i utilitzar-los com a polvorí.

El Dret Internacional qualifica de crim de guerra aquestes accions de Hamàs que una vegada més ha tornat a utilitzar la població civil com a escuts humans.

No és la primera vegada que Hamàs utilitza edificis de la UNRWA (Agència per als refugiats palestins de l'ONU) per les seves finalitats bèl·lics. Hamàs ha usat ambulàncies d'aquesta organització per transportar als seus membres armats. Un altre cas recent és el tret de bombes de morter des de l'escola de l'ONU a Beit Khanun l'octubre de 2007. Després de la protesta israelià les Nacions Unides es van comprometre a investigar el fet. Fins el present, Israel no ha rebut les conclusions d'aquesta investigació

(Traducció al català de cat-israel.org)

"Això no ho has argumentat"

2009-01-09T00:00:00.002+01:00

És una tàctica habitual entre certs pseudo-intel·lectualoides progres -que pensen que aquesta meva tendència sorneguera a l'hora de donar opinions vol dir que no he llegit Schopenhauer- desqualificar les meves afirmacions pel fet “que no estan argumentades”. No sé si aquests mestres de la retòrica exigeixen que cada vegada que algú diu que l'aigua bull a 100 graus acompanyi la sentència amb la corresponent explicació científica que la suporta, però a mi sí que m'ho fan. Ensinistrats com ho estan per les organitzacions político-terroristes on militen, no dubten en mossegar com gossets cada vegada que senten una veritat d'aquelles que el seu partit ha decidit vetar. Alguns ho fan simplement perquè són rucs com una mala cosa i s'han empassat les ordres de l'aparell propagandístic pel qual treballen i d'altres -els pitjors- són els ideòlegs de tot plegat i ho fan perquè són gent dolenta. Aquí a E-Street ens prenem les coses amb humor i de vegades ens permetem fer broma d'assumptes seriosos, hem estat prou intel·ligents per no deixar-nos sotmetre. Tornant al tema central, alguns progres m'insulten perquè dic que Israel té dret a defensar-se i no acompanyo aquesta afirmació de tot l'argumentari que em fa arribar a aquesta conclusió. La veritat és que no penso donar-los de nou el luxe d'una classe gratuïta, ja ho he fet algunes vegades i pobrets no han après res de res. Però que quedi clar que a mi no m'enganyen, que no aconseguiran fer-me pensar que el que dic és mentida simplement perquè no ho argumento cada vegada que ho he de repetir. Que quedi clar que a mi els monstruosos aparells d'aquests grups feixistes en els que s'han inserit no m'espanten el més mínim perquè sóc lliure i dic el que vull. I ja que hi som: l'aigua bull a 100 graus i Israel té dret a defensar-se.

Això no és Nova York (VI)

2009-01-08T00:00:00.001+01:00

Això no és Nova York, suposo que us en recordeu. Fa més d’un any que no teniu notícies meves, alguns us sorpreneu. De debò penseu que la feina de detectiu a Barcelona dona per tant? No, home, no. En aquest any que ha passat d’ençà que vau saber de mi per darrera vegada no ha passat res d’interessant. Marits banyuts que volen que busqui proves que desitgen que no trobi, algun nen una mica rebel a qui els pares volen controlar i alguna empresa que dubta de la bona fe dels seus treballadors. Amb la Lucy tot segueix absolutament igual. Evidentment no he posat els peus a Nova York, la crisi també afecta aquest sector podrit. Segueix quedant-me Cadaqués, això sí. I bé, de sobte m’han entrat ganes de fer-vos cinc cèntims i aquí els teniu. Qui sap si demà tornareu a llegir-me, si trigaré un mes a donar senyals de vida o si no ho faré mai més? Això no és Nova York.

Això no és Nova York – Part I
Això no és Nova York – Part II
Això no és Nova York – Part III
Això no és Nova York – Part IV
Això no és Nova York – Part V