Joan Tascueña
De petit, a l'escola, tenia un mestre que es deia Joan Tascueña i que era, així d'entrada, un gran fill de puta. És una bona manera de demostrar-ho dir que era el professor de tecnologia, assignatura que si tinguérem un mínim de decència prohibiríem en ares del pensament creatiu i les sensacions. Ell, molt orgullós, es congratulava de no ser un llicenciat en pedagogia sinó d'ésser tècnic superior de no sé quina estupidesa. Tota la vida havia treballat a fàbriques i així acabà, renegant dels seus alumnes a les aules d'un modest institut de la costa, sense cap mena d'il·lusió per la vida.
Quan ja has deixat escapar tots els trens, si veus que encara que en passin més no hi voldràs pujar, potser seria intel·ligent marxar de l'andana i no quedar-se tocant els pebrots a la resta de passatgers, impedint el seu lliure moviment per la sala d'espera de l'estació.
Joan Tascueña era, òbviament, un fracassat que havia d'impartir aquelles lliçons perquè l'havien fet fora de tota fàbrica o taller llòbrec on havia estat anteriorment. Quan tens dotze fills sol ser necessari un lloc de treball, i què millor que ser funcionari en un institut on ningú no et demana explicacions de res? Ell en canvi, creia la seva pròpia mentida i deia que havia deixat els seus importants càrrec tècnics perquè havia sentit la crida de la docència. I un bé negre, senyor Tascueña, jo a la seva mirada només hi veia desesperació. Aquella desesperació de qui veu com no ha arribat a ser res i la paga amb qui té al voltant, amb l'innocent noi de 12 anys que no havia enroscat prou aquell cargol o que no havia posat la cola suficient en el treball de final de trimestre.
No hi ha diners al món que em puguin retornar el temps que vaig perdre aquelles tardes de primavera al taller, intentant fer unes construccions que a mi gens m'interessaven ni res m'aportaven. Per la finestra veia la pista de futbol, buida, sota el sol, i només pensava en sortir d'aquell infern per xutar la pilota, xutar-la tan fort que pogués deixar enrera la foscor del taller i el futur que tindrien tots aquells que gaudien amb aquell coi d'assignatura. Alguna vegada m'enxampà, el Tascueña, escrivint poesia a una llibreta que sempre duia a sobre i que encara guardo, com un trofeu per haver sobreviscut aquell imbècil que, entre tots, alumnes i professors, acabàrem per fer fora del centre.
El dia que digué que marxava tot va ser una festa de colors. Ens abraçàvem, feliços i contents de no haver-lo de suportar més, de veure com totes les nostres petites accions tingueren el seu fruit, de saber que no havia estat en va aquella petita broma de fer-nos dir la resistència. Anys després vaig comprendre que el dia que Tascueña marxà, en realitat marxà la mediocritat i el conformisme, la mala baba dels fracassats: Montilla. I que si ho vàrem fer una vegada, ho podríem fer 1000 més.
Avui, per a celebrar el trasllat de Les Lleixes, article extrallarg. Benvinguts.
Quan ja has deixat escapar tots els trens, si veus que encara que en passin més no hi voldràs pujar, potser seria intel·ligent marxar de l'andana i no quedar-se tocant els pebrots a la resta de passatgers, impedint el seu lliure moviment per la sala d'espera de l'estació.
Joan Tascueña era, òbviament, un fracassat que havia d'impartir aquelles lliçons perquè l'havien fet fora de tota fàbrica o taller llòbrec on havia estat anteriorment. Quan tens dotze fills sol ser necessari un lloc de treball, i què millor que ser funcionari en un institut on ningú no et demana explicacions de res? Ell en canvi, creia la seva pròpia mentida i deia que havia deixat els seus importants càrrec tècnics perquè havia sentit la crida de la docència. I un bé negre, senyor Tascueña, jo a la seva mirada només hi veia desesperació. Aquella desesperació de qui veu com no ha arribat a ser res i la paga amb qui té al voltant, amb l'innocent noi de 12 anys que no havia enroscat prou aquell cargol o que no havia posat la cola suficient en el treball de final de trimestre.
No hi ha diners al món que em puguin retornar el temps que vaig perdre aquelles tardes de primavera al taller, intentant fer unes construccions que a mi gens m'interessaven ni res m'aportaven. Per la finestra veia la pista de futbol, buida, sota el sol, i només pensava en sortir d'aquell infern per xutar la pilota, xutar-la tan fort que pogués deixar enrera la foscor del taller i el futur que tindrien tots aquells que gaudien amb aquell coi d'assignatura. Alguna vegada m'enxampà, el Tascueña, escrivint poesia a una llibreta que sempre duia a sobre i que encara guardo, com un trofeu per haver sobreviscut aquell imbècil que, entre tots, alumnes i professors, acabàrem per fer fora del centre.
El dia que digué que marxava tot va ser una festa de colors. Ens abraçàvem, feliços i contents de no haver-lo de suportar més, de veure com totes les nostres petites accions tingueren el seu fruit, de saber que no havia estat en va aquella petita broma de fer-nos dir la resistència. Anys després vaig comprendre que el dia que Tascueña marxà, en realitat marxà la mediocritat i el conformisme, la mala baba dels fracassats: Montilla. I que si ho vàrem fer una vegada, ho podríem fer 1000 més.
Avui, per a celebrar el trasllat de Les Lleixes, article extrallarg. Benvinguts.
posted by Raül Alcón at 7:30 p. m.
1 Comments:
Senyor President, li parla el Senyor Regidor.
En primer lloc, felicitar-lo pel canvi. Clarament, les Lleixes (i el Terrat) han adquirit un millor aspecte.
En segon lloc, li exigeixo que m'expliqui com ha realitzat aquests canvis i com ha posat música (aspecte que considero fonamental pel meu Terrat) de manera inmediata, ejjejej.
I en tercer lloc, que m'ha encantat el seu comentari i el de la nostra companya de trio. He rigut molt. :P
Una abraçada germà.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home