(No) Negociar amb pirates

No conec amb precisió com s'ha alliberat el pesquer Alakrana, i el primer que vull dir és que m'alegra molt veure que ha acabat el calvari de famílies i mariners.
Ara bé, dit això, espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar pel rescat. Suposo que els sona allò de les pel·lícules: “¡Este gobierno no negocia con jodidos terroristas!”. Molt se ne'n riuen, però alerta que és molt seriós. Entenc que si tens un familiar segrestat per una colla de pirates salvatges i despiatats vulguis que el govern pagui fins el darrer cèntim del que demanen, però establir un precedent així és terrible. Si jo fos pirata -i si efectivament Espanya ha claudicat- tindria molt clar quins són els vaixells a abordar. Qüestió d'incentius, suposo. Si tens dues pomes iguals i una està a tres metres d'alçada i l'altra a un, quina n'agafes?
Personalment, crec que la manera més saludable de negociar amb pirates i terroristes és fer-ho amb metralladores, tancs, submarins, bombarders i aquells curiosos dispositius atòmics que dibuixen bolets a l'horitzó. També m'han inspirat sempre les històries gairebé cinematogràfiques de cossos especials que, en una operació llampec, acaben amb tots els segrestadors i alliberen els hostatges sans i estalvis. Potser no és la forma més neta de fer-ho, ho sé, però prefereixo que si un pirata pensa en segrestar una nau imagini sang i explosions abans que un numeret amb una pila de zeros a un compte de les Seychelles. Deu ser menys motivant.
Així que espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar; pel bé dels mariners que ara mateix pesquen a l'Índic, dels qui viatgem en avió i, en general, de la societat a qui diuen protegir. I, si ho ha fet, hauria d'explicar a la família de Miguel Ángel Blanco perquè els presoners etarres no dormen a Euskal Herria. O no?

Insomni. Gat negre. Núvol alt.

Em passa sovint. Me'n vaig al llit aviat i de seguida caic en una son aparentment profunda però em desperto quinze minuts més tard com si hagués dormit durant moltes hores. No paro de girar sobre el llit i entro en un estat de nervis a l'estil del peix que es mossega la cua. De vegades, potser, és la conseqüència de la imminència d'un viatge, del comentari d'un amic que torna a la meva ment amb mil significats nous, d'una trucada sense resposta o de la perspectiva d'un dia dur que m'espera. D'altres vegades simplement em passa perquè sí. I aleshores em llevo i em planto davant de l'ordinador, m'imagino que sóc un gat negre que creua la ciutat, o un núvol que viatja just sota els estels. I cada minut que passa em sento una mica més despert, i una mica més neguitós imaginant-me una nit en blanc. Poso música i m'empasso les pastilles de dormir; res. Potser una mica de marihuana ajudaria, però fa mandra començar a liar. Obro un llibre i m'hi poso, però jo no sóc d'aquells que es queden clapats davant d'una bona història. Durant les hores mortes de la matinada penso molt, i retorçat com sóc, arribo a conclusions que més val no explicar sobre gairebé tot. Me'n torno al llit, però no aguanto ni cinc minuts. Amunt i avall, gira que gira i no deixis de girar. He trobat els textos que presentava als jocs florals de l'institut, quina gràcia. Un dia d'aquests, penso, m'enfilaré per les teulades com el gat negre que abans deia i miraré la ciutat des de l'alçada. El día que no pueda más voy a cambiarte por un puñado de estrellas que no me dejen mirarte. Al final m'adormo, ja molt tard, i l'arribada del matí següent és una autèntica tortura. Mentre esmorzem, mon pare diu que no ha dormit gens. Mon avi tampoc no ha dormit bé en sa vida. Genètica.

Finestra sense vistes

Des de la finestra per la que miro tan sols veig un mar de teulades ennegrides pel pas del temps. Però mentre noto com cau la nit sobre la ciutat imagino amb precisió el tintineig de les gotes d'aigua sobre les baranes i els cotxes, els crits de les mares que arrosseguen els nens sota el paraigües després de la setmanal classe d'anglès i el soroll que surt del bar de sota de casa -crec que ha marcat el Madrid-. Desde la finestra per la que miro no veig gairebé res, però imagino moltes coses. Em pregunto de vegades si John Steinbeck recorria la Route 66 mentre deixava constància en tinta i paper dels espectaculars paisatges de la vasta terra americana en la que discórre The Grapes of Wrath o si simplement mirava, com jo, a través d'una finestra sense vistes. Sona el telèfon, però no és la trucada que espero. La despatxo ràpid i segueixo embadalit amb la vista clavada en aquest forat a la paret. Hi ha coses que no entenc, i que segurament no entendré mai. Quan els teus propis somnis et traeixen quedes malferit, ni tan sols mort, lluitant per poder seguir respirant en aquesta ciutat morta. Glopejo l'aigua amb llimona i mel que prenc. Penso en dutxar-me amb aigua calenta i anar al llit, però sé que no dormiré o que cauré en una son inquieta, que els sentits no perdran l'estat d'alerta i que qualsevol soroll la trencarà. Mentre em decideixo, segueixo mirant a través de la meva finestra sense vistes. Els herois caiguts mantenim un absurd punt de dignitat en imaginar-nos sols contra tot i tothom, però en el fons no som més que titelles del vent que bufa. Abaixem el cap i esperem que algú decideixi. Després sortim al carrer i caminem en la foscor, com espectres, pensant-nos que som invencibles però no és veritat perquè estem rebentats per dins i tenim l'ànima viciada. Des de la meva finestra sense vistes puc imaginar una habitació d'hospital i el tedi d'algú que mira a través d'una altra finestra únicament cobert per un pijama verd i amb les venes foradades per les agulles que intenten paliar els efectes d'un duríssim post-operatori. Si l'esperança és l'últim que es perd segurament aquesta nit algú ha perdut tot el que tenia. Jo tinc encara aquesta finestra des de la que només es veuen teulades ennegrides i el cel ja completament fosc. Podria sentir The Promise, però penso que ja n'hi ha prou de dejà vus, i em conformo amb la ràbia latent que amaga Brothers in Arms. Jo també lliuro una guerra; una guerra amb mi mateix i, a diferència del personatge de la magnífica cançó de Dire Straits, no puc veure-li el final.

Charles Trask

I aleshores van arribar els dies solitaris a la vall de Salinas. La meva mare va morir d'esgotament, i el pare va marxar a treballar pel President poc després que el meu germà Adam se n'anés a fer el soldat. Vaig tenir cura de la granja, però em sentia molt sol. La brutícia va anar guanyant tots els racons on abans hi regnava la lluentor, i poc a poc vaig començar a sentir sons dins la casa buida. Començaven als capvespres, i no paraven en tota la nit. Sentia el sorolls que feia la meva mare, els sentia com si hagués tornat. Però amb la primera llum de l'alba desapareixien. Anava al poble un parell de nits al mes, però no em trobava a gust. Vaig llegir i vaig pensar molt, vaig escriure el que vaig poder. Vaig penedir-me de tantes coses que no podria dir-les totes. Trobava a faltar al meu germà, l'enyorava i em sentia culpable d'haver-lo envejat, d'haver-lo fet sentir malament simplement perquè el nostre pare el preferia a ell. Els dies passaven lents i al capvespre sentia por, en aquesta granja enmig de la vall de Salinas. Gairebé vaig oblidar-me del meu nom: Charles Trask.

Demòcrates de debó

La convenció del Partit Republicà del 2004 hauria de servir per a que el món aprengués alguna cosa sobre la democràcia. L'aleshores senador demòcrata i ex-governador de Georgia, Zell Miller, va prendre el micròfon l'1 de setembre i va criticar durament la política antimilitar del candidat del seu propi partit; el també senador John Kerry. Amb llenguatge dur, i amb aquell encant que només tenen els polítics de la vella escola, Zell Miller va mostrar el seu suport incondicional al President George W. Bush que, per suposat, va guanyar la seva reelecció.
A Catalunya, si un diputat vota en contra de la tendència del seu partit ja pot anar fent les maletes. Així que ja saben que, si van a votar, en tenen prou amb mirar qui és el primer de la llista; la resta està formada únicament per replicants. Això sí, quan surtin del col·legi electoral, no s'oblidin de recordar com de sana i refinada n'és la democràcia catalana. Jo, entretant, em quedaré a casa mirant per enèssima vegada l'espectacular discurs de l'oncle Zell a la Convenció Republicana del 2004 i imaginant que, un dia, Montilla donarà suport a Convergència i ningú no s'espantarà. Sí que és veritat que aquest és un país petit.

En campanya amb Teddy Roosevelt

El President Theodore Roosevelt estava immers en la bogeria dels darrers dies de la campanya per la seva reelecció quan un dels seus assistents va tenir una idea que semblava magnífica: imprimir milers de fulletons que incloïen una fotografia de Roosevelt per a repartir-los des del tren amb que el candidat recorria els Estats on ho tenia més difícil. La foto triada l'havia feta el fotògraf Moffett, de Chicago i era perfecta. El que no van saber els assessors de campanya fins que no van rebre les impressions era que, a peu de foto, un petit text indicava que el copyright de la imatge pertanyia als estudis Moffett, els quals, per cert, no havien vist ni un dòlar. Era massa tard per a imprimir nous fulletons, i impossible desplaçar-se fins Chicago per a negociar el preu de la fotografia. George Perkins, gerent de campanya de Roosevelt, veient que el temps sel's tirava a sobre, va telegrafiar Moffett i li va explicar la situació: “Estem triant una fotografia per a incloure en els nostres fulletons, la publicitat que aconseguirà l'estudi escollit serà enorme i ens agrada molt la seva fotografia. Quant estaria disposat a pagar-nos per a que la triem?”. I així fou com la campanya de Teddy Roosevelt no només es va estalviar una quantitat impensable de diners per culpa d'una terrible errada en la tria de la fotografia sinó que, a més, es va embutxacar 250 dòlars d'un Moffett que saltava d'alegria en pensar en la publicitat que havia comprat per aquella irrisòria quantitat. No cal dir que el President Roosevelt va ser escollit amb un dels landslides més amplis que es recorden en la història electoral americana.

Ara i abans

Aquest matí totes les televisions anaven ben plenes de que el President Zapatero estigués a la Blair House, preparant-se per a visitar el flamant Nobel de la Pau i comandant en cap de les forces armades dels Estats Units d'Amèrica. Tot és rebombori i alegria perquè Espanya torna a estar a la primera línia del panorama polític internacional. Em resulta còmic que el que ara sembla una fita gairebé inassolible i digne dels més alts reconeixements fos, no fa tant de temps, una cosa ben habitual i severament criticada per opinadors, periodistes i altres espècies que fiquen el nas a la política Espanyola amb certa regularitat. No estaria de més que ens expliquessin quines són les diferències entre les trobades de Bush i Aznar i les d'en Hussein i Zapatero i perquè el que abans semblava una provocació és avui un pas cap a l'esperança de la construcció d'un món millor o no sé què. Que jo sàpiga, l'exèrcit americà segueix immers en les mateixes campanyes bèl·liques d'aleshores i el servei d'infermeria espanyol, si fa no fa, també. Potser l'única diferència és que ara la Casa Blanca menteix obertament quan diu que tancarà Guantànamo, o que de ben segur que a en ZP no li deixaran posar els peus sobre la taula de la saleta.