Retrovisors

La darrera vegada que mirí el retrovisor veié la noia que estimava besant un altre. M'ho digueren mil vegades, que mirar enrera és de covards, però la meva tossudesa no m'ho deixava acceptar. Va caldre aquesta infàmia, que jo veiés l'horror amb els meus propis ulls, un horror que ja sabia que existia però no volia consolidar en la ment, per a que definitivament acceptés que sí, que els retrovisors els hem d'arrencar.

Tot això de que els problemes s'han de solucionar és bonic, però de vegades, si trepitges molt fort l'accelerador i deixes de mirar el mirall retrovisor ja no hi són, han marxat. Pel propi pes cauen les coses òbvies, els enrenous dels quals et volen culpar sense haver-hi ficat tu cullerada, pel propi pes cau el que els altres no han sabut dur amb solvència i t'han traspassat.

Mirar enrera, una cosa de covards. El que importa és l'autopista que tenim al davant, els milers de quilòmetres a recórrer fins la frontera, per escapar i que no ens enxampin. La cursa per la llibertat ja ha començat, i està prohibit frenar. Ens haurem de llevar aviat i omplir el dipòsit, posar el pedal a terra i que surtin espurnes de dins del motor. A la nit els ulls ens faran mal i serem cansats però mai, mai no ens haurem d'aturar si volem guanyar.

La darrera vegada que mirí el retrovisor una navalla em ferí el cor però una llum s'encengué a l'esperit. Si alguna cosa vols recuperar, és millor que només ho facis si la tornes a trobar més enllà, perquè tornar enrera és el final i la decepció.

És per això que mai he tornat a voler saber res més de retrovisors, perquè el passat, tal i com ha estat, ni tu ni jo ni Déu, no el podrem pas canviar i al present ja hi som però el futur, el futur és una pàgina en blanc, un anhel de tinta desafiant, i a les pàgines en blanc el que s'hi fa és escriure i això, noieta, és l'únic que jo sé fer.