Els vespres al Tirsa

La gran festa del Tirsa és per la nit, cap allà a les dotze, havent sopat. Arribem en taxi, encara amb l'última cullerada de les postres a la boca, perquè a mig sopar ja només pensem en arribar a la Torrassa i estrènyer la mà del Manel, que, segurament, si ens ha vist baixar del cotxe a Rafael de Campalans amb Ronda de la Torrassa, ja ens estarà preparant el seu magnífic gintònic, el Brittish Style que enlloc més no hem tastat tan bo.

Però vet aquí que el Tirsa té una altra cara, i no pas fosca, per cert. És el Tirsa al vespre, quan surto de treballar i els meus amics o mon pare m'esperen veient els trens passar sota el Pont de la Torrassa. Entrar al local, que cap a quarts de nou acostuma a ser pràcticament buit, és fugir de la calor infernal de Barcelona i entrar de cop al paradís. Als vespres m'agrada molt més prendre un Gin-cooler, refrescant, un pel més llarg, àcid, brillant.

Al Tirsa no acostumo dur-hi a qualsevol, perquè penso que si no ets capaç de comprendre la immensitat del talent del Manel és millor que prenguis Larios amb cola a qualsevol altre lloc i no molestis gaire. Quan hi duc algú ho faig amb il·lusió, feliç, de poder compartir el meu bar preferit amb gent que bé s'ho val. Un cosmopolitan per les dames, si-us-plau, Manel. Nosaltres ens passem ja al gintònic. Quan et recorden, els amics, que bona era aquella copa que vam fer, aquell vespre que el sol entrava plàcid per la vidriera del bar i a fora s'intuïa la calor, saps que ho has fet bé.

El Tirsa al vespre és esplendorós, i també ho veus clar, a aquesta hora, que el Manel és el millor bàrman del món. Dins del Tirsa és impossible no ser content i l'angoixa és un vas d'aigua que vaig somiar. Com s'ho deu fer, el senyor Tirvió, per a que et sembli que ets a Paris i el sol es pon rera Eiffel? O a Londres, al bar del Connaught, potser? Sé que no és el Tanqueray Ten ni la Schweppes, l'encant del Tirsa és diu Manel, a la nit o al vespre, tant és.