Un paper

A la cartera hi duc un paper que em recorda que encara val la pena matinar, llençar per la finestra tot un estiu. A la cartera duc una fotocòpia del meu bitllet a Londres. Viatjar sol, una aventura desconeguda. Viatjar a Londres, tornar a casa. Obrir la cartera i veure'l allà, rebregat i ple de gargots, de frases incoherents, una plegaria a la més estimada ciutat del món. No puc deixar de pensar en el dia que agafaré el cotxe, en sortir de l'oficina per darrera vegada, i conduiré a l'aeroport on dinaré, pensant, només, en l'avió que m'ha de dur, through the night, a la terra promesa.

Sense plans, sense camera de fotos, així és com hi penso anar. Sabates, camisa i, a l'hotel, l'americana per a poder anar al Connaught a la nit. A Londres no vull ser turista, no vull mirar mapes ni preguntar com hi he d'anar, a Londres vull ser jo i la ciutat, esdevenir un element habitual de Park Lane i passejar, com un príncep, per Mayfair. Mig metre sobre terra.

Qui va a Londres i no hi vol tornar és l'angoixa feta persona, tot el temps que hi passem fora és temps cremat. A Notting Hill sempre hi cau una fina pluja que crea l'ambient més impressionant, el d'estar immers en alguna cosa important, la consciència que tot va bé i el món, amb nosaltres, segueix avançant, sense descans. Vora el Thames, al Parlament, ens traiem el barret davant la grandesa d'aquest regne que sap qui és i on va, que sap què és el correcte, que sap allò que vol i lluita per fer-ho seu.

No és tan sols una ciutat, és el lloc on vull que tot acabi, perquè és on hauria hagut de començar, és el camí en tota la seva amplitud i longitud, és la mida de les coses. I la gent que pensa com jo sobre Londres és la gent en què jo crec, els que em miren als ulls i em fan saber que m'entenen quan parlo d'una ciutat com si d'una noia es tractés.

A la cartera hi duc un paper...