El que mon pare llegeix

Mon pare cada matí llegeix el que escric -que ja se li agraeix l'esforç- i, de vegades li agrada i d'altres no entén com puc ser tan radical i agosarat. Ell, que sempre m'ha educat en una cultura de respecte i de millor callar si no saps sobre alguna cosa, se'n fa creus que el fill li hagi sortit un repel·lent amb fums d'emperador. El que mon pare no ha entès, però, és que de correcció política tothom en va ple i que, sense un poc de mala llet, un poc de demagògia i la necessària exageració i dramatització d'allò que es diu no farem res, mai. Es tracta d'agafar una idea i treballar-la, estirar-la, deformar-la, donar-li color i mantenir-ne l'essència. Van Gogh no pintava els paisatges tal com eren però t'arribaven al cor perquè creava i et convencia de l'esplendor d'un camp de blat. Jo no puc justificar tot el que dic, no puc demanar excuses cada vegada que algú no està d'acord amb el que aquí es publica. Penso que mon pare, potser, es pensa que jo sóc el que escric i no és ben bé així, he comprés des del principi que una cosa són les idees i una altra de molt diferent les persones i que, al final, sempre hi ha l'ànima d'algú per davant de la fermesa de les conviccions. Està molt clar que s'han d'atacar les idees, perquè així és com construirem el món, i és impossible atacar sense un exèrcit de paraules o de tancs. No pots parlar dels socialistes sense deixar anar algun insult, sense amplificar una part del discurs perquè aleshores no ets més que una veu més que es perd en l'anar i venir de la munió de gent que passa sense pena ni glòria. Sempre cal posar-hi fe, tota la fe, perquè si no ho féssim tu i jo aniríem a l'Escalada a Montjuich i no pas a les muntanyes del Tour, i, així, ja m'explicaràs si res seria igual.