Ella

Mai no et deixa de mirar, amb un ulls com llunyans, com arrecerats de l'enrenou que hi ha al seu voltant. Et mira i t'escolta atentament, sap fer que et sentis bé explicant les teves històries que de ben segur li semblen absurdes i que de ben segur ho són. És dolça en els gestos i en les paraules. Calla, gairebé sempre, omplint el silenci d'un misteri implacable, d'un tel de màgia incomparable. De tant innocent com sembla et fa desconfiar. Sembla, al principi, un pel reservada i en efecte ho és però poc a poc, i si lluites durament, et permet entrar lentament en el seu món i et rep amb els braços ben oberts i una mirada neta de tota desconfiança. Té una veu càlida i baixeta que t'obliga a parar ben bé l'oïda si vols seguir el fil de la conversa. És una veu pausada i amb una calma natural, esculpida segurament en la llunyania del més remot gen del seu ADN. Ha de ser fantàstic passar una tarda de pluja asseguda amb ella a Deux Magots, fent un interminable cafè; ha de ser fantàstic dur-la de copes al Tirsa i seure plegats al sofà de la cantonada, en mans del Manel després d'un gran sopar. És ben tímida però sembla que en qualsevol moment l'espurna que fugaçment es passeja pels seus ulls sortirà a l'exterior i et captivarà amb una grandiloqüència inesperada i absolutament demolidora, impregnada de la gràcia divina d'algun déu atrapat en el temps. Té un no sé què de personatge femení de tragèdia grega, un rostre on el somriure sempre és un pel amarg i la mirada profunda i sincera, un rostre on la pell llueix dos solcs fets per les llàgrimes escasses però constants. Ella em sembla la tornada d'un viatge molt llarg, el lloc on descansar el dia que, a cop d'espasa o de fusell, ens llevem victoriosos sobre aquesta vall de llàgrimes on la misericòrdia no té lloc.