Regent's Park

A Regent's Park hi vaig arribar el matí del meu darrer diumenge a Londres. Mentiria si digués que no fou la perfecta excusa per passar per davant del 221b de Baker Street sense haver de reconèixer que em moria de ganes de veure la casa de Sherlock Holmes. El gran parc de la ciutat és Hyde Park així que de Regent's tampoc no m'esperava gran cosa, però l'espectacle que es deslliurà davant els meus ulls tot just entrar feu trontollar, fins i tot, la supremacia de l'un sobre l'altre. A Regent's Park l'home li ha guanyat la partida a la natura i a Déu, a Regent's hem fet passar l'aigua per on hem volgut i hem fet créixer les flors allà on més ens agradava. Mentre passejava encara pensava en l'excel·lència del sopar a Harvey Nichols la nit anterior i aquell parc infinit em semblava la manera perfecta de continuar el somni. Hi ha racons de penombra, d'una quietud de convent de clausura i d'altres on la llum tèbia del sol matiner sembla filtrada per a que ni tan sols l'astre rei et pugui molestar. Jo vaig entrar per York Gate i vaig continuar recte fins al bell mig del parc, on es troben els Queen Mary's Gardens, quan entres en aquell cercle màgic ja ets britànic i pregues per que se't reconegui la nacionalitat al passaport. Tenia pensat fer-hi una ullada i al final m'hi vaig quedar tot el matí, desestimant la visita a Madame Tussaud's i a la City, perquè Regent's Park s'ho mereixia, es mereixia una eternitat assegut en un banc sentint la remor de les fonts i copsant l'immens policromatisme de l'escena. I encabat, quan marxes per Portland Place, saps que una part de tu s'ha quedat aquí i, a canvi, ja ets un poc més londinenc, un poc més lliure, un poc més gran.