Finestra sense vistes

Des de la finestra per la que miro tan sols veig un mar de teulades ennegrides pel pas del temps. Però mentre noto com cau la nit sobre la ciutat imagino amb precisió el tintineig de les gotes d'aigua sobre les baranes i els cotxes, els crits de les mares que arrosseguen els nens sota el paraigües després de la setmanal classe d'anglès i el soroll que surt del bar de sota de casa -crec que ha marcat el Madrid-. Desde la finestra per la que miro no veig gairebé res, però imagino moltes coses. Em pregunto de vegades si John Steinbeck recorria la Route 66 mentre deixava constància en tinta i paper dels espectaculars paisatges de la vasta terra americana en la que discórre The Grapes of Wrath o si simplement mirava, com jo, a través d'una finestra sense vistes. Sona el telèfon, però no és la trucada que espero. La despatxo ràpid i segueixo embadalit amb la vista clavada en aquest forat a la paret. Hi ha coses que no entenc, i que segurament no entendré mai. Quan els teus propis somnis et traeixen quedes malferit, ni tan sols mort, lluitant per poder seguir respirant en aquesta ciutat morta. Glopejo l'aigua amb llimona i mel que prenc. Penso en dutxar-me amb aigua calenta i anar al llit, però sé que no dormiré o que cauré en una son inquieta, que els sentits no perdran l'estat d'alerta i que qualsevol soroll la trencarà. Mentre em decideixo, segueixo mirant a través de la meva finestra sense vistes. Els herois caiguts mantenim un absurd punt de dignitat en imaginar-nos sols contra tot i tothom, però en el fons no som més que titelles del vent que bufa. Abaixem el cap i esperem que algú decideixi. Després sortim al carrer i caminem en la foscor, com espectres, pensant-nos que som invencibles però no és veritat perquè estem rebentats per dins i tenim l'ànima viciada. Des de la meva finestra sense vistes puc imaginar una habitació d'hospital i el tedi d'algú que mira a través d'una altra finestra únicament cobert per un pijama verd i amb les venes foradades per les agulles que intenten paliar els efectes d'un duríssim post-operatori. Si l'esperança és l'últim que es perd segurament aquesta nit algú ha perdut tot el que tenia. Jo tinc encara aquesta finestra des de la que només es veuen teulades ennegrides i el cel ja completament fosc. Podria sentir The Promise, però penso que ja n'hi ha prou de dejà vus, i em conformo amb la ràbia latent que amaga Brothers in Arms. Jo també lliuro una guerra; una guerra amb mi mateix i, a diferència del personatge de la magnífica cançó de Dire Straits, no puc veure-li el final.