Després de morts

Rellegeixo el petit conte de Pere Calders en què es relaten les peripècies del senyor Passans i Rodavi per a fer-s'ho venir de forma que, esperonats per les particularitats del seu testament, tots els seus familiars es desfacin en gestos d'afecte en vers ell fins el dia de la seva mort. I em recorda, tot això, una de les mostres més grans de la misèria de la redistribució que defineix aquest tros de terra en què vivim com una presó de mar i muntanya: la regulació de les herències i llegats. I és que, benvolguts lectors, cada vegada que sento parlar de l'absurda figura jurídica de les quotes llegítimes en el repartiment de les herències noto aquella característica salivera prèvia al vòmit. L'Estat ens persegueix fins i tot després de morts. És increïble que, fins i tot criant malves, l'enorme aparell redistribuidor ens obligui a lliurar una part dels nostres calers a aquells qui ell designi. I què passa si vull donar tot el que tinc als pobres nens de l'Àfrica que moren de set mentre nosaltres rebem tractaments mèdics de luxe? I què passa si vull que em construeixin un temple funerari a l'estil egipci? Doncs que no puc perquè el papa-Estat ha decidit que no, que no sóc prou madur per a decidir què vull fer amb el meu patrimoni. Per si no en tinguéssim prou amb tributar en totes les modalitats possibles al llarg de la nostra amarga existència en aquest cau miserable, ens hem de sotmetre també des del més enllà.
No sé vostès, però jo cada vegada admiro més la gran Leona Helmsley que, farta de que els seus familiars li fessin la punyeta, va llegar gairebé tota la seva fortuna a la seva mascota. Pagar impostos es de gent petita, deia...