Entre l'espasa i la paret

Hi ha una nit immensa davant meu, la foscor més densa. Els fars del meu cotxe no són suficients per sobreviure-hi. Hi ha vidre i gasolina a l'asfalt, duc la lluna a la maleta i un record a la cartera. No sé on ets ni què fas, jo condueixo tota la nit. No pots escapar a l'eternitat d'aquesta autopista, a aquest darrer ball entre l'espasa i la paret. I la nit no acaba, i la música no mor però ho fan els àngels que cauen al darrera. No hi ha manera humana de resistir, d'aguantar un sol minut més en aquesta boira que escriu el teu nom als meus vidres. I a l'altra banda de l'avinguda les princeses de la nit ploren els prínceps que han marxat. Esperen el moment en què tot sigui perfecte, jo sé que mai no arribarà i somric mentre em veuen passar. Mira aquest cel orfe d'estrelles, mira aquests fanals que amb llum somorta intenten guiar els esperits aquesta nit. Ningú sap absolutament res de ningú. Cada rostre en aquesta multitud és una engruna en l'infinitud de l'univers. Tinc el cervell d'un soldat i el cor d'un poeta maleït. He conegut tanta gent que n'estic tip. Jo volia que tu fossis el que tu volguessis ser. I de sobte el cotxe ja no roda però vola, i aquest camí ja no és aquí sinó al costat oposat de la raó. I de sobte un anell colpeja amb força el terra i ressona en aquest pàram desert. I la nit no acaba, perquè res no acaba fins que s'ha vessat la darrera gota de sang. Hi ha una noia que plora, hi ha un noi amb el cor a punt d'esclatar i només cal una espurna. Però el fred és massa cert per imaginar el que podia haver estat, ganivets a l'alba que no arriba. Sento trets en la distància i aleshores una sirena i després mil més. I la vida diuen que segueix més o menys com si res. Bé, jo no ho sé, no sé si és veritat o simplement una manera de disimular tot allò que no ens podem explicar. Duc la nit més negra fins les seves darreres conseqüències i el motor fins el punt de fusió. No sé on ets ni què fas. Jo, per si ho vols saber, condueixo tota la nit, entre l'espasa i la paret.