World Trade Center

World Trade Center és una pel·lícula avorrida i certament poc encertada en la majoria dels seus aspectes tècnics i narratius. És llarga i desesperadament reiterant, rígida en les formes. Ara bé, la crítica que de molts pretesos crítics de cinema s'endú és que és un pamflet pro-Bush i que està impregnada d'un patriòtic sentimentalisme. Al meu parer, és precisament això el que manca al llarg del film, més banderes americanes i molt més sentiment. És absurd dir que Oliver Stone ha rodat aquesta pel·lícula per ajudar a Bush quan ni tan sols mostra les imatges de les col·lisions de les naus contra les torres ni menciona en cap moment l'integrisme islàmic com autor dels terribles fets. Si s'hagués volgut fer una pel·lícula patriota no s'hauria narrat la història d'uns policies que no van salvar ningú i que van arribar al Trade Center més per rutina que per compromís -cal recordar que cap dels dos agents sabia res del que estava passant-, i s'hauria parlat dels bombers que heroicament salvaren milers de persones i després moriren sepultats. Amb molta facilitat s'haurien aconseguit riuades de llàgrimes escenificant les agòniques morts de la gent que es deixà la vida en l'intent de rescatar oficinistes. En canvi, amb la història de Mcloughlin i Jimeno, amb prou feines alguna escena m'humitejà els ulls durant el film, a mi, que sóc el paradigma de proamericanisme. És jugar brut dir que Stone ha volgut lucrar-se a costa dels sentiments quan no ha fet més que relatar una història certa i que a mi, honestament, em sembla poc edulcorada. Hi havia centenars de mecanismes per buscar el sentiment de revenja en l'espectador i, fins i tot, es podria haver fet campanya pel Partit Republicà però vet aquí que ni una cosa ni l'altra i, els protagonistes, més que herois, són uns pobres desafortunats que passaven per allà. Pel meu gust, World Trade Center és una oportunitat perduda d'ensenyar a la progressia europea i als pacifistes americans l'error que suposa donar-li corda a l'Islam.