Un dia com qualsevol altre

Serà un dia com qualsevol altre, un matí gris d'octubre amb una pluja fina sobre l'asfalt mentre la ciutat desperta. Et llevaràs i, com d'habitud, esmorzaràs tranquil·la sense fer gaire cas del que diuen les notícies a la radio. Olor de mantega que es desfà sobre les torrades calentes i de suc de taronja tot just acabat d'esprémer. Em telefonaràs, per preguntar què farem al vespre, però el meu mòbil no donarà senyal. Provaràs una mica més tard i res, així que trucaràs a casa i algú et dirà que no, que ja no m'enxamparàs, que a hores d'ara volo ben lluny de casa. De cop i volta ho entendràs tot i no podràs evitar penjar sense ni tan sols acomiadar-te. De cop i volta el teu pis es farà petit i et penediràs de tot el temps perdut, de totes les vegades que no em vas besar. Serà aleshores que desitjaràs no haver marxat tantes vegades, no haver fet l'idiota amb tants homes diferents, serà aleshores que comprendràs tot el que jo podia haver estat per tu i enfolliràs histèrica. No hi haurà consol que valgui, en res ni en ningú, perquè la claredat de la certesa no deixarà descansar les teves pupil·les encongides i notaràs el dolor de la llum als ulls en sortir de la tenebrosa caverna. Caurà el cafè a terra i tu sobre el sofà, estabornida i amb la mirada perduda vers el finestrall on una vegada vam veure plegats com la ciutat emblanquia, serà impossible que a la radio, en aquell precís instant, no soni Bobby Jean. Tot d'una lligaràs caps i entendràs a la perfecció com van anar les coses i et sentiràs imbècil per no haver lluitat quan feia falta, però no podràs fer-hi res perquè seré tan lluny que la distancia farà l'oblit i la indiferència mentre tu mors lentament de pena. De sobte vindrà una llàgrima i després un altra, el riu i el mar rajant sobre les teves galtes. Je suis desolé, mais je n'ai pas le choix.