Deixar Nova York

Deixar Nova York mai és fàcil, com deien els R.E.M. Aquesta és la meva darrera nit de la meva segona estada a la ciutat i els puc assegurar que, excloent escasses excepcions, no haig de recuperar a Barcelona coses que em facin feliç i em manquin aquí. No puc dir que a Nova York em senti com a casa, perquè em sento simplement a casa. I sí, me la rebufa que a algú li soni prepotent. Ja saben què en penso. Aquesta nit, passejant sol sota els llums de Broadway, m’he sentit trist i m’he sentit estúpid. Estúpid per no haver fet ja tot allò que calgui per viure en aquesta jungla d’asfalt, per haver de tornar al cau igualitari que és el lloc on visc. No suporto la idea de tornar a una ciutat on no podré comprar un raspall de dents a les dues de la matinada tot i que hi hagi algú que me la vulgui vendre, simplement perquè una colla de polítics d’extrema esquerra escollida majoritàriament ha decidit que així sigui. No suporto deixar aquesta ciutat de llum i d’esperança, sobretot quan l’alternativa és Barcelona i la culpa exclusivament meva.