Amb cara de velocitat

Dissabte vaig estrenar la nova genial idea del govern estalinista que l'intel·ligentíssim poble català ha triat democràticament: arribar a Castelldefels des de l'Hospitalet anant a 80 km/h per una autopista de tres carrils. Visca. Mirant les dades que el modest ordinador d'abord del meu cotxe m'oferia, no em va quedar dubte que a aquesta velocitat es consumeix menys que anant a 120 km/h, així que, en l'aspecte tècnic, no hi ha res a dir. Volien contaminar menys i ho aconseguiran, si ens obliguen a anar en bicicleta encara serà més efectiu. Mentre m'agafava al volant amb mans, peus i dents per contenir la ràbia que em provocava aquesta vexació contra la ciència i el progrés, no podia deixar de preguntar-me quina seria la repercussió real d'aquesta mesura en el medi ambient. Vull dir, segur que això ens reportarà uns beneficis imminents o simplement m'estic fotent jo i tots els meus companys d'època en favor de les foques que viuran a l'àrtic d'aquí un parell de segles i que després cacen els canadencs? Solucionarem res, fent un ridícul tan espantós com aquest? No és més rendible apostar fermament per energies renovables -com la nuclear- que encaixonar milers de conductors en uns límits de velocitat manifestament anacrònics? Estic segur que els costos que genera aquesta mida són molt més grans que uns hipotètics beneficis que, a ciència certa, ningú pot encertar a endevinar. A no ser, és clar, que pensem només en els beneficis comptables que registrarà la bèstia després de la flamant reprogramació de radars. És una autèntica llàstima no tenir un govern format únicament per economistes i llicenciats en Dret. Si encara passessin aquestes coses, almenys haurien d'acceptar que les fan per motius aliens als que oficialment s'expliquen. No tindríem aquesta horrible sensació que, a sobre, s'ho creuen.