Algunes idees sobre l'arribada d'Obama al poder
Estic veritablement frapat amb les reaccions que la presa de possessió d'Obama està despertant entre els antiamericans de tota la vida. Els mateixos que no s'han cansat de repetir fins la sacietat, en els darrers vuit anys, que Estats Units no ha de ser la policia del món, ara ploren d'emoció mentre Barack Obama posa la mà sobre la Bíblia que ja va fer servir Abraham Lincoln en el seu jurament. Li demanen que acabi amb la crisi, amb les guerres i la fam al món, que els renti el cotxe i que torni els dinosaures a la vida. Canvi i esperança. Pobre home.
Em sap greu, però no li auguro al bo d'en Barack més de dues setmanes de calma. En quant efectivament es posi a fer feina i els opinadors, els electors i els europeus comprovin per fi que el President dels Estats Units no disposa de cap vareta màgica per fer desaparèixer els seus problemes, el seu índex de popularitat caurà en picat. Els moderats diran que Obama els ha decebut i els més radicals que els ha traït. Em sap greu de debò, perquè, tot i que no l'hauria votat ni en les primàries ni en les presidencials, em sembla que Obama no és un mal polític. I a més em cau bé.
Personalment, la cerimònia inaugural em va semblar un desastre. Sobretot per l'enorme empastifada perpetrada a mitges entre Obama i el jutge John Roberts en el jurament, que per primera vegada en la història es va pronunciar incorrectament. I també pel discurs inaugural, que a mi em va semblar el pitjor de tots els que ha fet el nou President, almenys des que va donar-se a conèixer al món com extraordinari orador en la convenció demòcrata del 2004. Tant per forma com per contingut. Se'l veia nerviós, s'entrebancava. A més no va dir ben bé res en els aproximadament vint minuts que va estar castigant els qui estoicament aguantaven el fred del Mall. Un estil molt europeu, em sembla, aquest d'anar donant voltes i més voltes sobre sentències absolutament buides de contingut efectiu. Moltes referències a la convivència de totes les races i religions i també a la multilateralitat de la nova política exterior americana. Chatter, chatter, blah, blah.
La nota positiva- i vull entroncar això amb la idea del primer paràgraf- és que, de nou, Obama va recordar que, per aconseguir els objectius proposats, caldrà treballar. I espero que el nou president no es cansi de dir-ho mai; que d'una vegada per totes la gent comprengui que el canvi que ell proposa ha de venir provocat per uns mecanismes i sistemes que no tenen a veure amb aquesta mena d'aura messiànica amb la que alguns l'han volgut revestir.
Com enamorat de la institució presidencial que sóc, li desitjo als Obama una feliç estada a la Casa Blanca. No crec, però, que els amics republicans, experts com ningú altre en airejar draps bruts, li posin les coses gens fàcils. Bill Clinton explica en la seva recomanable autobiografia que aquesta dèria republicana el va fer passar autèntiques males estones al llarg dels seus vuit anys al capdavant de la Nació, especialment en els primers temps, quan era encara jove i inexpert. La sempre divertida Ann Coulter ho avisava el 5 de novembre: “Tractarem el seu President amb el mateix respecte que ells han tractat el nostre”.
Bé. Welcome, Mr. President. Ens ho passarem bé.
Em sap greu, però no li auguro al bo d'en Barack més de dues setmanes de calma. En quant efectivament es posi a fer feina i els opinadors, els electors i els europeus comprovin per fi que el President dels Estats Units no disposa de cap vareta màgica per fer desaparèixer els seus problemes, el seu índex de popularitat caurà en picat. Els moderats diran que Obama els ha decebut i els més radicals que els ha traït. Em sap greu de debò, perquè, tot i que no l'hauria votat ni en les primàries ni en les presidencials, em sembla que Obama no és un mal polític. I a més em cau bé.
Personalment, la cerimònia inaugural em va semblar un desastre. Sobretot per l'enorme empastifada perpetrada a mitges entre Obama i el jutge John Roberts en el jurament, que per primera vegada en la història es va pronunciar incorrectament. I també pel discurs inaugural, que a mi em va semblar el pitjor de tots els que ha fet el nou President, almenys des que va donar-se a conèixer al món com extraordinari orador en la convenció demòcrata del 2004. Tant per forma com per contingut. Se'l veia nerviós, s'entrebancava. A més no va dir ben bé res en els aproximadament vint minuts que va estar castigant els qui estoicament aguantaven el fred del Mall. Un estil molt europeu, em sembla, aquest d'anar donant voltes i més voltes sobre sentències absolutament buides de contingut efectiu. Moltes referències a la convivència de totes les races i religions i també a la multilateralitat de la nova política exterior americana. Chatter, chatter, blah, blah.
La nota positiva- i vull entroncar això amb la idea del primer paràgraf- és que, de nou, Obama va recordar que, per aconseguir els objectius proposats, caldrà treballar. I espero que el nou president no es cansi de dir-ho mai; que d'una vegada per totes la gent comprengui que el canvi que ell proposa ha de venir provocat per uns mecanismes i sistemes que no tenen a veure amb aquesta mena d'aura messiànica amb la que alguns l'han volgut revestir.
Com enamorat de la institució presidencial que sóc, li desitjo als Obama una feliç estada a la Casa Blanca. No crec, però, que els amics republicans, experts com ningú altre en airejar draps bruts, li posin les coses gens fàcils. Bill Clinton explica en la seva recomanable autobiografia que aquesta dèria republicana el va fer passar autèntiques males estones al llarg dels seus vuit anys al capdavant de la Nació, especialment en els primers temps, quan era encara jove i inexpert. La sempre divertida Ann Coulter ho avisava el 5 de novembre: “Tractarem el seu President amb el mateix respecte que ells han tractat el nostre”.
Bé. Welcome, Mr. President. Ens ho passarem bé.
posted by Raül Alcón at 12:00 a. m.
3 Comments:
Doncs aquesta nit l'Obama i el Justice Roberts han repetit el oath of office, en privat, a la Casa Blanca, amb la presència de periodistes. Aquesta vegada, sense càmeres ni vídeos, per si de cas.
Hem de confiar en les capacitats com a enginyer de canonades de l'Eric Cantor.
Recordo comentaris crítics per l'ús de la negreta d'un geni basc. Curiós.
Calia fer el jurament, em sembla bé que l'hagin repetit.
Coll, confiem en la capacitat del Cantor per dissenyar la canonada i en la Coulter per omplir-la. Sobre això de la negreta, bé, recordo vagament alguna menció a l'ús que en fa el geni basc...ja se sap que és de genis això de fer-ne servir.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home