Un forat a la butxaca

Recorria la ciutat amb la butxaca plena de retalls de notícies antigues, pues de guitarra i somnis a complir. Però la butxaca tenia un forat i les il·lusions s'hi escolaven, lentament però sense pausa, com l'arena d'un rellotge. Somreia sempre i mai tenia un no per resposta. Feia tot el que podia per viure amb alegria, acaronava les sis cordes de la seva guitarra i apagava el llum de l'habitació per sentir-ne la seva vibració amb nitidesa. Era feliç, però duia alguna cosa a dins que el despertava a mitjanit i no el deixava dormir. Aleshores conduïa per secundàries carreteres nocturnes sense que gairebé ningú no ho sabés, mentre, pel forat de la butxaca, els somnis seguien escapant lentament però sense pausa, potser una mica més ràpid que de costum. De vegades ens sumim en la nostra pròpia ànima en viatges tan llargs i profunds que ens espanta el que hi trobem a dins. La buidor no s'omple amb paraules ni amb carícies. En Sal Paradise deia que només seguia a la gent boja, perquè la gent boja era l'única gent que l'interessava. Ell se seguia només a ell mateix, i també era boig a la seva manera. Era víctima d'una bogeria que tenia molt a veure amb la consistència que no era capaç d'autoimposar-se. Moltes d'aquestes nits de carretera hauria donat la seva vida per a que en Sal Paradise l'hagués acompanyat, però en Sal Paradise només existeix en les pàgines d'un llibre preciós. I tant va observar la seva ànima en la foscor dels camins de muntanya que transitava, i tant de temps va deixar escapar sense decidir quina era la direcció correcta, que el forat de la butxaca va acabar per drenar totes les il·lusions. Fa temps que ningú no en sap res. Diuen que la darrera vegada que el van veure, volava dins del seu cotxe cap a un cim llunyà. Duia el cor i les butxaques buides.