On The Road, una novel·la de Jack Kerouac

"But then dey danced down the streets like dingledodies, and I shambled after as I've been doing all my life after people who interest me, because the only people for me are the mad ones, the ones who are mad to live, mad to talk, mad to be saved, desirous of everything at the same time, the ones who never yawn or say a commonplace thing but burn, burn, burn like fabulous yellow roman candles exploding like spiders across the stars and in the middle you see the blue centrelight pop and everybody goes 'Awww!'"
(Jack Kerouac – On The Road)

Diuen els espanyols que no hay mal que por bien no venga. Bé, jo vaig començar a llegir On The Road, de Jack Kerouac, arrel d'un dels incidents més desgraciats de la meva vida. Me n'havien parlat molt, d'aquesta novel·la, però no va ser fins que el germà d'un gran amic, que malauradament ja no és entre nosaltres, el citava, poc després de la seva mort, com un dels llibres que li havien marcat la joventut, que vaig decidir fer-me amb una còpia. El vespre en què el vaig comprar, una pluja tardoral intermitent regava els carrers de la ciutat i la brisa que l'acompanyava augurava l'inici de l'hivern. Va ser dur començar a llegir-lo, al tren de tornada a casa, tot pensant en el meu amic i en com anys enrera ell i el seu germà, inspirats en les vivències (minus the drugs) d'en Sal Paradise i en Dean Moriarty, creuaven la vasta terra americana fent autoestop.
El vaig acabar fa un parell de dies al mateix lloc on el vaig començar, i es va fer en mi l'instant de silenci que tan sols s'ha fet amb els finals The Fountainhead i The Grapes of Wrath. On The Road no m'ha descobert cap idea nova, però ha fet una tasca molt més important, m'ha confirmat moltes coses que intuïa i m'ha ajudat a aclarir què vull de la meva vida. On The Road i els seus protagonistes m'acompanyen en la meva frenètica voluntat de veure tots els racons d'Amèrica, en la meva ànsia malaltissa per saber què hi ha més enllà, en la meva angoixa per saber fins on aguanta el cos humà. Però jo no vull drogues, ni sexe desenfrenat amb qui sigui i on sigui, jo no vull les festes interminables d'en Dean. M'interessa molt més la relativa calma d'en Sal i la seva inquietud per saber com són les coses, per saber com és la carretera americana plena de nois que busquen la seva darrera oportunitat. El personatge d'en Sal Paradise -mirall de Kerouac- em frapa especialment. M'hi veig, o m'hi vull veure. En Sal mereix una reflexió a part. Prometo fer-la aviat i estaré encantat d'obrir debat amb qui hagi llegit el llibre i tingui interès en discutir la seva figura.
On The Road em presenta una vista panoràmica d'Amèrica que no puc deixar de connectar amb la que ofereix The Grapes of Wrath. Al capdavall les dues històries es desenvolupen bàsicament a la carretera, i amb poc més d'una dècada de diferència. Si John Steinbeck es va centrar en la part social de l'assumpte, en mostrar les preteses deficiències del sistema, el viatge de Kerouac és molt més introspectiu i precís. M'interessa més, perquè des de fa un temps i per culpa de The Fountainhead d'Ayn Rand em crida més l'atenció la manera de funcionar de la ment humana que els grans assumptes político-socials. Kerouac passa de llarg de la política. Els nois i les noies a Amèrica, que segons en Sal Paradise, s'ho passen tan malament plegats, tenen entre mans assumptes vitals als que convé donar prioritat.
Com deia al principi, no hay mal que por bien no venga, però tan de bo el mal que m'ha fet descobrir On The Road no hagués arribat mai. Coneixent-me, aquesta magnífica novel·la hauria acabat entre les meves mans igualment. Els recomano sincerament que la llegeixin.