Sense sortida

Quan estàs atrapat no hi ha sortida. Al principi no ho entens. Tens un amic que t'ho explica, que diu que li passa, però tu ets incapaç de comprendre-ho i creus simplement que no és prou fort. El temps, com sempre, posa les coses al seu lloc i un bon dia et trobes atrapat entre aquestes quatre parets i el sostre negre que cobreix el terra putrefacte sobre el que jeus. No hi ha portes ni finestres, ni una sola escapatòria possible. Aleshores menges amb frenesí o no menges res, busques quelcom que t'esvaeixi, però no ho trobes. Absolutament tot el que fas et recorda allò que t'ha arrossegat a aquesta cel·la i creus que el teu cap esclatarà d'un moment a l'altre. L'angoixa s'apodera de tu i et guia. Tot el que fas ho fas conduït per aquesta pressió irreductible al pit, per aquest mal de cap, per aquesta suor freda que no t'abandona. Vagues per la ciutat com un ànima en pena. Fumes o plores, tant se val. Creus per un instant que el dolor remet, ni que sigui un poc, però aleshores una cantonada d'un indret qualsevol, un perfum o un so et tornen de nou a la realitat de les teves quatre parets. Sents veus a l'altra banda, et demanen que obris la porta i simplement surtis. El problema és que no veus aquesta porta, perquè senzillament no existeix en la teva ment. I et pren la desesperació, en no poder seguir el consell d'aquells en qui més confies. És així, i no ho entens fins que no hi ets dins. Aleshores sents la irrefrenable necessitat de demanar disculpes als qui havien estat aquí abans que tu, i als qui tu mateix cridaves que obrissin la porta. Fins i tot et vas enfadar amb ells perquè eren incapaços i ara veus perfectament perquè no ho feien: Quan estàs atrapat no hi ha sortida.