Insomni. Gat negre. Núvol alt.

Em passa sovint. Me'n vaig al llit aviat i de seguida caic en una son aparentment profunda però em desperto quinze minuts més tard com si hagués dormit durant moltes hores. No paro de girar sobre el llit i entro en un estat de nervis a l'estil del peix que es mossega la cua. De vegades, potser, és la conseqüència de la imminència d'un viatge, del comentari d'un amic que torna a la meva ment amb mil significats nous, d'una trucada sense resposta o de la perspectiva d'un dia dur que m'espera. D'altres vegades simplement em passa perquè sí. I aleshores em llevo i em planto davant de l'ordinador, m'imagino que sóc un gat negre que creua la ciutat, o un núvol que viatja just sota els estels. I cada minut que passa em sento una mica més despert, i una mica més neguitós imaginant-me una nit en blanc. Poso música i m'empasso les pastilles de dormir; res. Potser una mica de marihuana ajudaria, però fa mandra començar a liar. Obro un llibre i m'hi poso, però jo no sóc d'aquells que es queden clapats davant d'una bona història. Durant les hores mortes de la matinada penso molt, i retorçat com sóc, arribo a conclusions que més val no explicar sobre gairebé tot. Me'n torno al llit, però no aguanto ni cinc minuts. Amunt i avall, gira que gira i no deixis de girar. He trobat els textos que presentava als jocs florals de l'institut, quina gràcia. Un dia d'aquests, penso, m'enfilaré per les teulades com el gat negre que abans deia i miraré la ciutat des de l'alçada. El día que no pueda más voy a cambiarte por un puñado de estrellas que no me dejen mirarte. Al final m'adormo, ja molt tard, i l'arribada del matí següent és una autèntica tortura. Mentre esmorzem, mon pare diu que no ha dormit gens. Mon avi tampoc no ha dormit bé en sa vida. Genètica.