(No) Negociar amb pirates

No conec amb precisió com s'ha alliberat el pesquer Alakrana, i el primer que vull dir és que m'alegra molt veure que ha acabat el calvari de famílies i mariners.
Ara bé, dit això, espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar pel rescat. Suposo que els sona allò de les pel·lícules: “¡Este gobierno no negocia con jodidos terroristas!”. Molt se ne'n riuen, però alerta que és molt seriós. Entenc que si tens un familiar segrestat per una colla de pirates salvatges i despiatats vulguis que el govern pagui fins el darrer cèntim del que demanen, però establir un precedent així és terrible. Si jo fos pirata -i si efectivament Espanya ha claudicat- tindria molt clar quins són els vaixells a abordar. Qüestió d'incentius, suposo. Si tens dues pomes iguals i una està a tres metres d'alçada i l'altra a un, quina n'agafes?
Personalment, crec que la manera més saludable de negociar amb pirates i terroristes és fer-ho amb metralladores, tancs, submarins, bombarders i aquells curiosos dispositius atòmics que dibuixen bolets a l'horitzó. També m'han inspirat sempre les històries gairebé cinematogràfiques de cossos especials que, en una operació llampec, acaben amb tots els segrestadors i alliberen els hostatges sans i estalvis. Potser no és la forma més neta de fer-ho, ho sé, però prefereixo que si un pirata pensa en segrestar una nau imagini sang i explosions abans que un numeret amb una pila de zeros a un compte de les Seychelles. Deu ser menys motivant.
Així que espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar; pel bé dels mariners que ara mateix pesquen a l'Índic, dels qui viatgem en avió i, en general, de la societat a qui diuen protegir. I, si ho ha fet, hauria d'explicar a la família de Miguel Ángel Blanco perquè els presoners etarres no dormen a Euskal Herria. O no?