Debatre

La gent que em coneix bé em pregunta com és que cada vegada entro a menys debats. La resposta és molt clara: no hi ha amb qui debatre. Conec un percentatge ridícul del pastís del saber, i com que sóc fan de la veritat i gaudeixo aprenent i pensant, abans m'agradava molt debatre, fer valer uns arguments contra els altres; reconec que de vegades amb vehemència, però amb una vehemència que responia únicament a la meva voluntat de convertir el debat en alguna cosa més divertida que una simple enumeració de motius. Però ho deixo, em retiro, no en vull saber res més.
Han acabat amb la meva paciència aquells que, fins i tot coneixent una part del pastís més grossa que la que jo conec, desconeixen -o decideixen violar- absoluta i meridianament les normes d'un debat. N'estic tip, de que cada vegada que defenso una posició aparentment conservadora sobre algun assumpte, l'arma esgrimida contra els meus arguments sigui dir que sóc un convergent prepotent. Jo no sóc convergent, perquè no sóc socialista ni moderat, tampoc nacionalista. Però, encara que ho fos, encara que fos el més compromès amb el partit dels convergents, seria això motiu suficient per considerar que els meus arguments son invàlids? Bull l'aigua a temperatures diferents -vigileu amb el dit i la lluna, santornem-hi!- en funció de qui enuncii la sentència? La distància entre Barcelona i Nova York varia en funció de qui la mesura? Doncs la gent, en general, fa servir aquest plantejament per anul·lar els arguments d'aquells qui creuen que pensen de forma diferent a ells i, a sobre, quan ho han fet ja no els pots fer sortir d'aquí. De vegades cometo l'errada d'entrar a justificar perquè no sóc convergent, i aleshores la controvèrsia muta i el debat mor per sempre, creant l'efecte òptic d'una victòria argumental de les hordes de gent que no té ni idea de qui és i què va escriure Arthur Schopenhauer.
Deixo els debats amb sectaris capaços d'obviar qualsevol mena d'argument en atenció a la condició política que ells creuen poder imputar al seu contrari, deixo els debats amb gent fanàtica de la mutatis controversia i la fal·làcia ad hominem. I, per tant, es pot dir que gairebé deixo els debats.
Queden, sortosament, les llargues tertúlies-debat sobre peculiaritats de la Presidència dels Estats Units amb gent amb la que sí es pot debatre, sempre plenes d'acudits i demagògia interna, amb l'únic propòsit d'exercitar, ni que sigui una miqueta, el cervellet.