Endavant, Floyd

Que es dopés o no, no canviarà la meva opinió sobre ell. Floyd Landis guanyà el Tour de França i l'hauria guanyat també si hagués begut aigua i sucs. Un heroi pujant la Colombière com si el món s'acabés. Creient ser el déu que sempre havia somiat ser, un digne successor del seu compatriota Lance Armstrong, el més gran ciclista que les carreteres franceses veieren passar.

Qui recorda ara si Marco Pantani es dopà o no? Els amants del ciclisme només som capaços de recordar la seva gesta camí de Deux Alpes, quan en la mítica ascensió al Col de Galibier, sota la pluja, sota l'intens fred, sortí del pilot com un tro i volà cap a la meta deixant enrera tots els rivals, somiant en groc, pensant en groc i, finalment, vestint-lo als carrers de París. De debò creuen que és el dòping, el que dona força als corredors que forgen les llegendes?

Merckx es dopà, Perico es dopà, Lance Armstrong, probablement també, i què? No varen ser, i ho són avui encara, campions, exemples a seguir per la seva tenacitat, professionalisme i esforç? Dopar-se no és drogar-se, ni guanyar a qualsevol preu. Treure tots els mèrits a una persona per que ha pres un complex vitamínic amb un component prohibit em sembla la més pura demagògia, si després demanem que hi hagi espectacle.

Ara ja no tornaré a sentir mai més cançons de John Lennon, perquè, és clar, ell mai va tenir cap talent, era l'LSD que el feia al·lucinar. Trampós, que cremin tots els seus discos, quina decepció.

Floyd Landis, pedalejant cap a Morzine, aixecant-se sobre la bicicleta amb els ulls fulgurants, ansiosos de glòria. Floyd Landis, quin gran campió. No sé si et dopares o no, l'únic que sé es que em feres estremir amb una gesta ciclista que, d'ençà que morí el pirata, jo mai no havia vist. Endavant, Floyd.