Gintònic

En Salvador m’havia aconsellat d’anar a sopar al restaurant Simpson's així que, aquest matí, aprofitant que volia passar per Covent Garden i que el restaurant és a la propera Strand Street, m'he acostat a reservar taula. "I'm afraid we are fully booked tonight, sir". Cony! Es veu que a les onze del matí ja ho saben aquí que no tindran taula per la nit. Doncs apa, que el senyor del restaurant, tot i la meva més que acceptable presència d'avui, ha considerat que no podria sopar-hi, allà. Ell s’ho perd i, els diners, al final, han anat a parar a d’altres llocs. Ara, per exemple, mel's gasto en pagar el boníssim gintònic que bec mentre escric i que es l’únic que em penso prendre aquí. Londres es espectacular i continua mes o menys com sempre, el que passa es que les coses funcionen d’una altra manera. A Barcelona es pot sopar al Caelis amb texans i samarreta, si vols, i aquí, per a que et serveixin una merda de Roast-Beef t’has de vestir com si t’anessis a casar. Això, en part, és admirable i constitueix un gran sistema de defensa contra la mediocritat però, d’altra banda, suposa un esforç mental al que, al menys jo, no hi estic pas acostumat. Però Londres es la magnifica ciutat que recordava. El verd Hyde Park, el luxe de Harrod's, les noies que netegen les taules del Mcdonald's sense descans. Es, també, les llums blaves que a la nit s’encenen a la vora del Thames i els Ferraris que circulen per Knightsbridge i King's Road. Londres no es Paris, ni Barcelona, ni tan bo ni tan conegut, però és una ciutat màgica i especial. I mes, és clar, si la nit acaba amb un espectacular sopar al Harvey Nichols.

Això sí, els gintònics, com al Tirsa, enlloc.