Tu decideixes. Història d'un sopar a París.

Tu decideixes, pots anar a París amb el teu nòvio i que et dugui a sopar a un turc d'aquests on hi fan pites o pots venir amb mi i soparem a l'Ambroisie. Jo sóc pobre, més que ell, però treballo dur per poder gastar-me els diners en el que em vingui de gust i, ara mateix, tu ets una de les meves prioritats. Imagina't un Vueling que ens deixi a Charles de Gaulle a mig matí i el taxi directe cap al Costes, deixarem les maletes a l'habitació -de llits separats, si tu vols- i sense més preàmbuls passarem a fer l'aperitiu al Deux-Magots. Passejarem tranquils cap a la rue du Fauburg de Montmartre per fer un dinar lleuger al Chartier que ens ajudarà a tenir cura l'estómac i la cartera per al que vindrà a la nit. Cap a dos quarts de tres ja serem fora i calculo que una fina pluja començarà a acaronar l'asfalt de la ciutat. Ens aixoplugarem en un taxi i ens farem portar a la Place de la Concorde. Des d'allà, i sota el mateix paraigües, guiarem les nostres passes en direcció a Eiffel per a que quedis extasiada de la magnitud de la torre. Baixant plegats pels Champs de Mars em donaràs la mà, segur, i jo et faré anar a una petita pastisseria on comprarem un pastisset de gerds típic de París que t'encantarà. A mesura que s'acosti el gran moment ens anirem posant nerviosos així que optarem per tornar a Place Vendôme i fer el primer French 75 al Hemingway. Després una petita passejada per Saint Honoré, per a que vegis els vestits més cars d'Europa i, que cony, ja que em deixaré els estalvis de la meva vida, te'n compraré un pel gran sopar d'aquesta nit. Pujar ràpid a l'hotel, per a que et canviïs, jo passaré amb una corbata discreta i aleshores, ja, el taxi i cap a Place des Vosgues hi falta gent. Serà espectacular. Descobrir plegats la màgia de l'Ambroisie, deixar enrera l'infantesa d'un sol cop de vista a les tres sales, saltar-se tots els cànons establerts, totes les passes prèvies, del Burger King al millor restaurant de París, perquè tenim fe. I a taula la festa, el tràfec dels sentits, els somriures de complicitat entre els plats que van i venen i, encabat, tornar al Hemingway i demanar que em trenquin la tarja de crèdit perquè mai més no la podré fer servir. No et demanaré res a canvi quan tornem a l'hotel, perquè n'hauré tingut prou de veure't gaudir de la culminació del meu somni. Faré fallida, però què importa si ja hem estat al cel. Tu decideixes, pots anar a París amb el teu nòvio i que et dugui a sopar a un turc d'aquests on hi fan pites o pots venir amb mi. Soparem a l'Ambroisie.