Frenar

Algunes nits condueixo fins a casa, Numància avall. Poso Mark Knopfler i em sento a gust rodant a 40 quilòmetres per hora, observant el paisatge urbà d'una ciutat que al capdavall és la meva. De vegades crec que cal frenar, ni que sigui un poc, i abaixar el ritme perquè l'injector no dona més de sí. Sopars i copes que van i venen entre llums i ombres d'un present amable i un futur que vol ser fulgurant. De vegades, en mig del bullici més gran, sóc de nou al cim del Tourmalet, amb el vent que no para d'assotar i aquella pau càlida que m'acompanyava. Penso en els meus amics, els de sempre, i els trobo a faltar i els telefono per dir que demà ens veurem, penso en frenar, un xic, i fer net per començar un nou dia sense pressions. En entrar quarta noto que el motor baixa la veu i les revolucions no són més que un xiuxiueig tot just abans d'encarar la carretera de Sants. De sobte la platja de Langre i els sopars a la Espiga de Bareyo es projecten d'imprevist en la meva ment i els enyoro. Enyoro els dies en què jo dormia al seient de darrera d'un Peugeot 306 de color verd mentre travessàvem l'Escudo de nit i entre la boira i la meva única preocupació era saber si al càmping on anàvem hi tindríem mini-golf. Cal aturar-se, de tant en tant, per reposar i fer balanç, per menjar de nou la fantàstica truita de patates de la iaia. Cal fer-ho per a que quan tornem a tastar el caviar ens emocionem com la primera vegada, per a que la rutina no ens converteixi en uns imbècils com els que sempre hem odiat i perdem la fe i la il·lusió. Cal baixar dels núvols i trucar al tiet amb el qual tenim pendents unes partides al videojoc de Fòrmula 1, perquè a casa seva ens estimen més que a qualsevol restaurant car, perquè, al capdavall, no ens podem permetre -i no volem- renunciar a ser allò que hem estat.