Decebre'm

Decebre'm a mi és senzill. Decebre'm és quelcom per la qual cosa no t'has d'esforçar gaire. No és perquè la gent acostumi a ser idiota, que normalment ja ho és, sinó perquè veig llums allà on les hi ha i esperança on no en queda, perquè sóc d'una emoció visceral i sense límits i això és paga. Decebre'm és cosa habitual entre la gent que conec, que ve i que se'n va, decebre'm és normal. I no m'importa gens i no crec que hagi de canviar, perquè sóc tal com sóc i com a casa m'han fet. Provo de ser honest i fer les coses bé, i així, de tant en tant, ja hi pots comptar que et decebran. De la més inanimada personalitat, del ruc més gran de tots, fins i tot d'aquest he intentat extreure'n alguna cosa bona i m'ha bastat una espurna en la mirada per creure que els miracles tenen lloc. De tothom qui se m'ha creuat he buscat i he remenat, per trobar un foc a dins que em fes vibrar. Però és clar, d'on res no n'hi ha res no en treus i els cops se succeixen fins l'infinit. Les decepcions formen part del bagatge i n'aprens tant que t'espantes, n'aprens tant que fins i tot, i si m'ho permets, de tant en tant calen. I com de l'arbre cau el fruit quan ja és madur hi ha gent que marxa i cada primavera hi ha les flors i noves llavors que germinen perquè res no acaba si un no vol. Cada primavera una nova olor, un nou tacte sedós que et fa embogir i et fa creure que ara ja va de debò. Però sempre la flor es converteix en fruit i al final es podreix i roman a terra fins esdevenir pols. A tu et vaig conèixer una primavera, per casualitat, i encara me'n faig creus. Decebre'm a mi és molt senzill perquè jo tampoc no sóc persona que valgui gaire la pena conservar, decebre'm és senzill i molta gent ho fa. Però per què tu em decebis, nina, per què tu em decebis hauran de passar segles i drames i desastres naturals. El dia que tu em decebis m'haurà decebut tothom i viure serà una estupidesa. Nina, no, no m'has decebut. I sé que no ho faràs.