Ens veiem a l'alba

No ens queda més remei. Sortirem endavant com sempre hem fet i seguirem sent el que voldrem. Acceptem-ho, ens han venut el país i ara ja no ens queda gairebé res, però tampoc no teníem amb l'ocupació del Principat per part de les tropes de Felip V al 1714 ni ho teníem en temps de Franco i no vam deixar de parlar català ni de sentir-nos-en. Som un poble petit i difús, difuminat entre multiculturalismes i d'altres conyes, però no ens dona la gana deixar d'existir. Som pocs, ben pocs, menys dels que creiem, potser, però som suficients. I ara no ens enganyem, amb un o altre polític al capdavant de la Generalitat tampoc no s'haurien solucionat tots els nostres problemes i hauríem hagut de seguir barallant-nos i treballant. Ho farem, de tota manera, malgrat tots els impediments. No ja perquè siguem catalans, sinó perquè el que volem és ser els millors. Comencen quatre anys de foscor subterrània, així que si nosaltres no encenem el llum ja em diràs tu. No són temps de glòria, això està clar, però no ens podem instal·lar en la derrota perquè aleshores la culpa sí serà nostra i haurem acabat. Amunt, amunt, que el camí no ha acabat encara i podem arribar els primers. Amunt. Allà on estem, mani qui mani i parli qui parli, tu i jo sabem molt bé que és allò que volem ser, allò que ens han ensenyat i allò que estimem i defensem. No ens deixarem engolir, ni per Montilla ni pels traïdors, no ens deixarem guanyar amb els braços encreuats. Tornem a aixecar-nos i a donar-los la lliçó, una vegada més i totes les que calgui, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Som-hi, perquè no podran. No han pogut mai. L'enemic també és a casa, ara, però no ens ha d'espantar. Encenem les torxes i preparem-nos per la llarga nit que tot just ara comença. Som forts i no ens podran dominar. Ens veiem a l'alba. Bona sort, catalans!