La pluja dolça

Algunes nits la pluja dolça visita la ciutat, i en aquest hivern tan càlid donem gràcies als déus pel lent degoteig de l’aigua freda del cel. Algunes nits surto de la feina i l’asfalt de Diagonal és moll i lluent, batejat per la glòria de la beneïda pluja dolça. La ciutat s’encén i sabem que a Semon Nou ens han guardat una taula, sabem que després el taxi ens durà al Tirsa i el Manel ens rebrà tan agradable com sempre. La pluja dolça em mulla el rostre mentre els cascos del reproductor d’Mp3 m’omplen les oïdes d’esperances i somnis. Barcelona no és una ciutat tan lamentable com en principi sembla i l’estimem amb un punt d’irracionalitat que ens encanta. Diagonal amunt l’aire no és fred, però refresca la pell i l’ànima, mentre una bufanda suau t’acarona el coll i t’arrauleixes dins l’abric com ho fas al llit els gloriosos matins de diumenge. Els cotxes corren més del compte, el nervi de la ciutat que crema, de la nit que tot just ara comença, de les petites festes de cada vespre a cada casa, a cada restaurant, a cada cantonada on dos amants es troben i la vida esclata. Jo sembla que passejo sol, però m’acompanya la pluja dolça. Jo sembla que passejo sol, però al final sempre hi ha algú que t’espera. Sempre hi ha la pluja dolça. Cold rain running down the front of my shirt. La vida és un rampell, un córrer i córrer cap allà on sigui, sempre hi ha coses a fer, de vegades potser massa, però algunes nits el temps s’atura si els rellotges es mullen, si els rellotges queden ben xops sota la meravellosa pluja dolça. Si estàs trist o cansat sempre pots pregar als teus déus preferits, pots esperar a que arribi la nit i els núvols tapin les estrelles, pots esperar a sentir l’aigua picant el terra. Surt de casa i les teves llàgrimes no seran més que rierols arrossegats al gran riu de felicitat de l’estimada pluja dolça.