Records d'altres vides (I)

Sento, traspassant la meva pell i l’armadura, el fred medieval a les muntanyes asturianes, tots els cavallers tornem exhausts després d’una ràtzia especialment victoriosa. Imagino l’interior del monestir fosc, llòbrec, el murmuri dels monjos, d’una fe cega que espanta però que a la vegada adorm els neguits i les passions. Els cavallers som rebuts amb els honors que ens corresponen, hem matat molts enemics, hem guanyat nous pams de terreny, resistim, tot i les dificultats. Música metàl·lica arriba des dels murs del palau del senyor, hi ha festa i aquesta nit ens oferirà un bon sopar. A la plaça del petit poble, ara que comença a caure el sol, els més vells relaten històries que van sentir contar als seus avis, parlen dels llops de la muntanya, dels atacs d’ossos embogits pel dimoni, d’esperits tenebrosos i focs fatus en els carrerons estrets, entre les cases de pedra. Els nens tremolen de fred, i de por. L’olor de la carn roja que cuinen a les dependències feudals arriba dolçament fins on nosaltres estem i ens fa venir salivera. Fa una setmana que no mengem res calent, que gairebé no mengem, de fet, però aquesta nit ens fartarem al palau senyorial, mentre els arlequins ballen per nosaltres i les més belles donzelles del poble ens fan companyia. Ens ho mereixem, aquesta escaramussa a territori islàmic ha estat força perillosa i violenta, hem perdut dos homes i tres cavalls, però hem acabat amb quinze guerrers enemics i hem aconseguit provisions per força temps. Mai no saps quan et tocarà a tu, quina serà la teva darrera ràtzia, per això a la nit pregues a Déu, mostres el teu temor, el teu vassallatge etern a l’amo i senyor del cel i la terra. Dins del palau s’encenen els canelobres i es recobreixen les taules de pedra amb els millors mantells. Sona la música i sents que una vegada més estàs viu, una vegada més ha valgut la pena la lluita en nom de Déu.