La nit de Paris

Paris és infinita, però encara ho és més la seva nit. Tercera visita a la ciutat, primera vegada que passejo de nit pels Camps Elisis i veig la Torre Eiffel fer pampallugues. La grandesa de Paris és inabastable, però encara ho és més la de la seva nit. Ens hem lliurat a la rutina, a la venerable rutina del que sabem correcte: Esmorzar a Deux Magots, dinar al Chartier, llarga passejada i copes per Saint Honoré. Paris és definitivament un lloc per viure i per somiar, per pensar que potser algun dia serem grans. Fa fred, el fred sec de l'Europa que conec i que m'agrada. Paris en bona companyia, com sempre que vinc. Potser aviat tocarâ venir-hi sol i provar fortuna, provar si de debo encara existeix Déu. Paris, ciutat de somni, Paris, nit màgica. Queden coses per fer; cites ineludibles amb el Costes, amb el Hemingway, amb l'Ambroisie, tan sols excuses per tornar a volar tan aviat com pugui a la ciutat on el dies tenen l'immensitat de la llum del sol i les nits la màgia de tota una Place de la Concorde volent ser la llum de l'univers. Paga la pena venir, com sempre. Paga la pena sortir de l'hotel i buscar un lloc on escriure, tan malament com sempre, tot el que Paris ens fa sentir, tot el que ens dona, tot el que, encara, i sempre, li devrem. Demà, des de casa, i amb més calma, tots els detalls: Louvre, compres als Elisis, Sainte Chapel i el Gin Fizz del Castiglione.

Perdo per les faltes, escric des d'un teclat estrany.