Volar

Volar és una cosa que em sembla més fabulosa cada vegada que la faig. Que jo pugui llevar-me un matí i tres o quatre hores després d’haver sonat el despertador estar passejant per la vora del Senna em sembla quelcom absolutament brutal i infravalorat. Crec, jo, que a les escoles haurien de fer que els nens preguessin cada matí en honor dels avions, de la grandesa moral dels aeroports, de la humanitat que avança sempre endavant per molt que alguns vulguin posar-li la traveta. No hi ha traveta suficientment audaç com per fer caure una civilització que ha fet avions, avions, Déu meu. Parin-se a pensar, un tros de ferro que s’enlaira i vola a mil quilòmetres per hora allà on l’home li diu que vagi. És increïble, sensacional, impagable. Surcar el cel, travessar núvols i tempestes sense adonar-te, mentre llegeixes un llibre, mentre dorms. I després hi ha tota la màgia d’un aeroport, tota la vida que s’hi congrega, una síntesi de la nostra història i d’allò que som. Volar, volar era el meu somni des de petit, anar d’aquí allà sense posar mai els peus a terra, com els herois de les sèries que m’agradaven, i ara, que ja sóc una mica més gran i de tant en tant puc pagar bitllets d’avió a les meves ciutats més estimades, em sembla inexplicable que hagi estat tan senzill poder-lo fer realitat. Volar és la confirmació que podem fer qualsevol cosa, que cal donar sempre un marge de confiança a la ciència, no escoltar els catastrofistes que diuen que el món s’acabarà perquè aquest hivern fa més calor, els qui encara no poden acceptar que Malthus es va equivocar de llarg. Volar és la fe que tenim. Cada cop que l’avió s’enlaira tanco els ulls i doncs les gràcies a la humanitat, a la ciència o a la màgia, perquè a mi em sembla cosa de màgia, per poder volar de nou. I somric. Somric perquè, si hem fet volar els avions, diguin-me què és el que no podrem fer.