No tenir temps

Tu no tens ni idea, no tens ni la més remota idea. No tens ni puta idea del que és no tenir temps. Tu, que tot el que fas és llevar-te al matí per anar a la universitat i encabat estudiar per treure les teves maleïdes matrícules d’honor. No tens ni la més llunyana idea del que és no tenir temps. El dia que et llevis al matí, havent dormit quatre hores i vagis a classe quatre més, quan telefonis les editorials en els canvis d’aula i organitzis un viatge a Nova York amb un parell d’SMS en cinc minuts, quan tornis a casa i dinis en mitja hora i escriguis un article al dia, quan treballis vint-i-cinc hores setmanals, de dilluns a dissabte, i encara tinguis temps d’anar a sopar amb els amics, de veure el futbol cada diumenge, de gestionar els comptes bancaris, de fer sortides amb ton pare en bicicleta i d’ajudar la mare a fer la compra del Caprabo, quan després de sopar llegeixis sentències del Tribunal Constitucional i treballis tot el que cal treballar per tirar una assignatura endavant, potser aleshores ho entendràs una mica millor, això de no tenir temps. Potser, fins i tot, tindràs temps de somriure, com jo faig. Així que no em vinguis amb històries perquè n’estic fart i me les sé totes, mai t’ha faltat un minut per fer allò que has volgut i si no ho has fet ha estat perquè, simplement, no t’ha passat pels collons. Així que no em vinguis amb històries perquè en vaig ben ple. No en tens ni idea, no tens ni la més remota idea, del que és anar a dormir organitzant tot el que faràs demà i no trobar racons però inventar-te’ls, al final. Tu no saps que és no tenir temps i així és com et va i així és com has crescut, així no saps ni com ni on, ni quan ni perquè. Treu les matrícules d’honor que vulguis, no et serviran de res. Però no t’atreveixis a dir-me ni una sola vegada més que no tens temps, perquè no en tens ni puta idea.