Això no és Nova York (I)

Això no és Nova York, no fotem. Sense saber ben bé com, vaig deixar a mitges la meva mediocre vida acadèmica a la facultat d'Història i vaig acabar muntant una agència de detectius decadent des del principi. Travessera amb Nicaragua, no massa lluny del cau socialista. Què vols, no vaig trobar cap altre local que pogués pagar. Segurament t'imagines que tinc una vida emocionant i que a diari descobreixo trames sorprenents, amb morts, cocaïna i putes de luxe amarant-ho tot. Però de fet, l'únic que està mort és la meva cartera, el més semblant a la cocaïna que prenc és la Coca-Cola i les putes de luxe només me les permeto una vegada a l'any, pel meu aniversari. En pago dues. Esmorzo cada dia a La Llimona -entrepà de formatge i dues canyes- i dino -si dino- allà on puc, no acostumo a sopar fora de casa, però, si sopo, sopo com un rei. Un rei escurat, ja m'entens. Voto Ciutadans i em posen molt nerviós els maleïts nacionalistes catalans, no entenc els idiotes que es fan dir liberals quan són més pobres que una rata. Em moc per la ciutat en un Ford Focus atrotinat, molt atrotinat, però és que no suporto el transport públic. Dormo en un llit que tinc al mateix despatx. Aquest matí haig de continuar espiant la senyora Puig, una meuca de Pedralbes que li fot les banyes al seu marit amb un negre de 27cm. El seu marit no és altre que en Silveri Puig, el dels rellotges. Ja veus, tants rellotges i tants calers perquè al final la puta de la teva dona s'acabi tirant el primer negre que passa pel carrer. Desgraciat. Doncs bé, avui m'he llevat com sempre amb una ressaca de campionat i a La Llimona m'han tornat a fiar. Espero poder-los pagar aviat. Tot depèn de la rapidesa amb la que pugui obtenir les proves que en Puig necessita per demanar el divorci. Ja t'ho explicaré. Per si no t'ho havia dit, això no és Nova York.