Ser Howard Roark

Ser Howard Roark, protagonista de la monumental -i repetidament citada en aquest blog- novel·la The Fountainhead, d'Ayn Rand, és difícil però és millor. Per a ser Howard Roark, s'hauria de començar per no voler-ho ser, però com ja sabem que Rand tendeix a estereotipar els seus personatges, no passarà res si el prenem com a model. Ser Howard Roark consisteix en guiar-se per l'ego i la integritat individual, prescindint de tota influència externa i de tot remot indici de consciència social. Ser Howard Roark no vol dir marxar a viure a la muntanya allunyat de la massa, això implicaria tenir-li excessiva consideració. És més adequat passejar pels carrers de Manhattan admirant l'obra aixecada pels grans genis de la civilització, obviant la indiferència general que plana sobre la influenciable multitud devoradora de tendència. Ser Howard Roark -i això és important- no l'eximeix a un de tenir amics o d'enamorar-se, vol dir estimar les persones per la seva integritat, per la seva constitució moral i no per les seves circumstàncies. Estimar no vol dir compadir-se de les penes o els dolors, estimar és estar junts en la batalla contra la moral col·lectiva -i col·lectivitzadora- que acaba amb cadascú, lentament però amb pas segur. Ser Howard Roark vol dir esdevenir fort i segur d'un mateix, vol dir elevar el propi ser per sobre de la farragossa interacció. Ser Howard Roark, o Steve Mallory, o Dominique Francon, o Roger Enright, o Austen Heller, o en Mike, però sobretot Howard Roark, perquè en el fons tots són ells, és la brillantor de l'individualisme. L'objectivisme d'Ayn Rand i Leonard Peikoff em sembla la culminació d'una línia que passa per Epicur, per Diògenes i per Nietzsche -i m'ho sembla des de la meva profunda ignorància- una manera de veure les coses que ha de ser necessàriament la correcta. Ser Howard Roark és més difícil, però és millor.