Conte tràgic

Feia anys que desitjava que arribés aquell moment, feia anys que hi pensava amb insistència. Amb una insistència que fins i tot a ell el feia estremir. Molts anys havien passat des d'aquell primer petó en aquell banc, en una nit freda i certament plujosa. Molts anys amb aquell calfred gravat en la ment com signe de la puresa més extrema que mai va trobar. Ara la tenia al davant i somreia com aquella vegada, amb un cosmopolitan a la mà. Parlava, amb l'alegria de sempre, i ell deia que sí però no la sentia perquè no podia treure's del cap aquella idea. Parlava de la seva vida i de tots els nois que havia deixat enrera. Sabia que només una mirada seva era suficient per fer-la caure als peus perquè sempre havia estat així. Va clavar les seves pupil·les en les d'ella i de sobte va callar. Se li va acostar i li va xiuxiuejar a l'oïda que volia anar a casa seva. Les claus de l'F430 Spider es van introduir en la seva ranura i el va fer brunzir per Rafael de Campalans i Ronda de la Torrassa per encarar Riera Blanca i Carles III cap a Travessera. No es va aturar ni en un semàfor, tant se li'n fotia si eren verds o vermells. A l'ascensor se li va tirar a sobre i el va besar com si li anés la vida, com si fos l'última cosa que hagués de fer. A empentes va entrar a casa i ella el va tirar directament sobre el llit. En aquell moment va dubtar però sabia que era ara o mai. Va repassar mentalment cada moment, cada situació al seu costat, el seu somrís, les seves pors. Ella demanava en què estava pensant i ell no contestava. Pensava en ella, en ell, en aquella nit a la vora del mar i en aquella altra ja no recordava on. Es va treure la brusa i va ser en aquell moment que la va haver de matar. El destí li ho havia demanat, així que li clavà una petita navalla al ventre i va observar durant minuts com se li buidaven els ulls i li demanava perquè. No va saber respondre de cap altra manera que clavant més endins la fulla del punyal. Amb els ulls li demanava clemència i ell no se la va donar.