Els joves i l'habitatge

Avui m'agradaria criticar fermament la gent que no para de lamentar la dificultat que els joves tenim per trobar pis. Si jo fos economista aquest article d'avui estaria farcit de dades i numerots per arreu, però com a causa de la meva aversió a tota ciència formal això no ha estat possible em remetré a sensacions i experiències que crec que tenen un valor més o menys similar a tota quanta dada. Resulta que és ben complicat, segons diuen aquestes associacions tan simpàtiques i d'esquerres que campen pel país amb sorprenent impunitat, que un jove pugui, avui en dia, pagar-se l'emancipació. Si és difícil o no, no ens enganyem, tampoc no ho sé, però m'irrita de manera cabdal que es faci servir l'expressió "avui en dia", com deixant a entendre que abans això no era així. Bé, els meus pares, que, en comptes d'encadenar-se a fanals per protestar i no anar a classe, treballaven tots dos també van haver de comprar, lògicament, un pis. Quan ho feren, van haver de cenyir-se el cinturó i, durant un temps, es veieren obligats a estalviar d'una manera tan dràstica que quan sortien a fer el passeig de dissabte al vespre, havien de compartir una Coca-Cola i una bossa de patates. Vosaltres, menyspreables joves de la queixa, ja teniu 26 i 27 anys i encara no heu acabat la carrera, us gasteu una fortuna en els mòbils d'última generació i les Converse All-Stars que tant "progres" us fan, no treballeu, la majoria, perquè les empreses només us volen fer contractes temporals i el que voleu és ja un lloc de cap i un sou astronòmic, que no us discrimin, és clar. I el pitjor de tot no és que mentiu constantment i que ploreu com petits gossets abandonats, no és que ens tallin Laietana cada dos per tres per a les vostres manifestacions ni que simpatitzeu amb el moviment "okupa". El pitjor és que els vostres pares no us creuen la cara d'una bufetada, us deixen de pagar la carrera i els capricis i us envien a pastar fang, cony!