Els meus defectes. Primera part: Les ínfules absolutistes.

Tinc ínfules de dèspota absolutista, de senyor feudal, i no sé si és aquest un dels meus defectes o una de les meves virtuts. El cert és que, a ulls de gent aliena a mi i al meu entorn, és una de les característiques que tant desagradable em deu fer. En sóc perfectament conscient però, honestament, no m'he plantejat fer res per evitar-ho, tampoc, és qüestió de preservar la personalitat d'un. M'encanta que la gent m'escolti parlar quan considero que tinc coses interessants a dir i si no me les invento, estic molt en contra de que les meves amigues tinguin nòvio perquè crec que el correcte seria que totes em retessin vassallatge a mi i solc pensar que duc la raó en la majoria dels casos. Opino que tot el que és bell jo ho mereixo més que la major part de la resta de gent i m'agradaria poder donar ordres a tort i a dret per a fer que es complís la meva voluntat arreu. Em molesta sobremanera que algú amb qui no comptava faci les coses millor que jo i, si fóssim a l'Edat Mitja i jo fos de veritat un duc o un marquès, de bon grat el feia tancar a les masmorres del castell. Sóc intensament feliç quan la meva superioritat dialèctica sobre els tipus de personatges que repudio queda al descobert de manera natural, sent o no obra de la meva voluntat. Crec en un cert ordre estamental que, si bé no ha de venir establert per la situació de naixença, ho ha d'estar per un seguit d'habilitats que, òbviament, jo ostento. Sóc partidari dels miralls perquè em serveixen per fer culte a la meva imatge i venerar-me cada matí. Si no em passejo pel carrer amb corona i ceptre és simplement perquè encara conservo una petita noció del sentit del ridícul. I bé, suposo que, finalment, ho hauré de considerar un defecte, tot això de creure'm rei i emperador.