Grenoble - Les Deux Alpes (Tour de France 1998)

Plovia com si s'acabés el món. Plovia, com mostrant la fúria dels déus. La temperatura, fregant els zero graus, era absolutament aliena a les dates que corrien pel calendari. Érem a mitjans de juliol i al Col du Galibier tot s'havia conjurat per fer-nos creure que havia arribat el novembre. A Barcelona també plovia, no pas tant, però plovia i jo estava al sofà sense poder moure un sol múscul, absort en l'espectacle que el televisor em brindava. Etapa XV, Grenoble – Les Deux Alpes, etapa reina del controvertit Tour de França del 98. A més de cinquanta quilòmetres de meta, en plena ascensió al colós alpí, el temible Galibier, ja només mantenien la dignitat sobre la bicicleta els principals favorits: Ullrich, Pantani, Julich, Escartín i alguns escuders de luxe. La resta del pilot transitava penosament per l'asfalt, en petits grups, uns, per intentar passar el mal tràngol en companyia i sols, altres, als que el col de la Croix de Fer, ascendit amb anterioritat, no els havia perdonat ni una sola pedalejada. De sobte, d'entre el grup de favorits, un petit italià en va sortir com una exhalació, com embogit, de peu sobre la bicicleta com un inconscient, com si no quedés una eternitat fins la línia d'arribada. De Jan Ullrich, el fins ara intractable líder del Tour, s'esperava una reacció immediata, demostrant la seva indiscutible classe. Però no fou així, el jove de Rostock veia com Marco Pantani s'allunyava sense remei. De moment, no calia posar-se nerviós, amb tants quilòmetres per endavant era segur que en Marco no podria aguantar aquell ritme infernal. Escartín i els seus companys de l'equip Kelme, veient una escletxa de debilitat en Ullrich, decidiren intentar deixar-lo també enrera i ho aconseguiren. Totes les alarmes van saltar al Team Telekom, Jan Ullrich, maillot groc del Tour 98, no podia seguir el ritme de cursa. Per a més inri, una de les rodes de la bicicleta de l'alemany es va punxar i això ja acabà de minar la seva moral. La imatge dantesca que se'm va quedar a la ment fou un Ullrich impotent rodejat dels seus companys d'equip, gairebé plorant, però sense deixar d'avançar. En Marco va coronar el col amb força temps d'avantatge però no el suficient per somiar amb guanyar la Grande Bouclé, va haver de baixar de la bicicleta per a posar-se una jaqueta amb la que poder afrontar el perillossísim descens, els dit congelats no el permetien frenar. Com protegit per un aura divina, baixà com un tren de rodalies fins la falda de l'ascensió a l'italiana estació d'esquí de Deux Alpes, Ullrich seguia enfonsant-se. Mentre “il Pirata” seguia superant els anònims valents que s'havien atrevit a avançar-se en els primers compassos de l'etapa el cronòmetre castigava el maillot groc i Pantani ja podia començar a somiar amb el podi de París. Creuà la línia de meta exhaust i passà a l'espai habilitat per als guanyadors d'etapa, a canviar-se i esperar l'arribada de la resta del pilot. Poc a poc entraren Julich, Escartín, els escapats...i en Jan que no arribava. Finalment, amb més de 9 minuts de retard, el campió alemany completava el recorregut ja sense opcions de revalidar la victòria de l'any anterior. Aquell dia jo vaig comprendre que el ciclisme era el millor esport del món i Pantani aconseguí que, en pensar en el Tour del 98, ningú el recordi com el dels escàndols de dopatge sinó com el Tour en què el Galibier semblava el camp de batalla i ell un àngel sota la ferotge pluja dels Alps. El dia que morí, sol i oblidat, esnifant cocaïna en un sòrdid hotel de Rímini, al Galibier un fred glaçat assotava la carretera deserta.