Route 66

El que en realitat vull és un cotxe i una autopista, res més. Vull un Cadillac i poder creuar la Route 66 de Chicago a Los Angeles com tantes famílies hagueren de fer durant els tràgics anys de la Dust Bowl. Poder trepitjar a fons l'accelerador i travessar la carretera mare. St Louis, Rolla, Springfield, Tulsa. Tot aniria quedant enrera en el camí a la terra promesa de California. L'únic que vull és una autopista a creuar, no em calen les teves riqueses ni el teu amarg petó, els mals de cap i l'estómac contret, només que la 66 s'estengui majestuosa davant meu, sota el sol i la pluja. Oklahoma City, Shamrock, Amarillo, Tucumari. La pols s'aniria incorporant a la carrosseria del cotxe com l'experiència s'enganxa als teus anys i la teva vida. A cada quilòmetre un poc més conscient, un poc més adult. La Route 66 és la gènesi del que ara som, d'aquesta manera de viure amb la fe per bandera i les esperances al cor. Santa Rosa, Albuquerque, Gallup, Holbrook. En mig del desert cauria la nit i hauria de buscar un lloc on dormir. A la nit passejaria pels pobles gairebé abandonats que un dia veieren el drama de tants i tants americans honrats, bufaria la meva armónica mirant les planes a través de la foscor. La 66 és un somni a fer realitat, però també un deure per aquells que creiem en Amèrica amb els seus defectes i virtuts, perquè a la 66 han estat tots. Winslow, Flagstaff, Kingman. I en la llunyania començaria a sentir el dringar de les campanes de la llibertat i de sobte Needles i el desert i la desolació. I quan estàs a punt d'abandonar rera una corba apareix Santa Mónica i ja només és una passejada gloriosa la que et du a Los Angeles, la victòria, el triomf i l'oceà. La vida és només una autopista a creuar.