Michael

Michael, ara que ja no tornaràs a pilotar mai més un Fòrmula 1 en competició vull donar-te les gràcies. Les gràcies per haver-me ensenyat a creure en la màgia, en la misticitat de l'esforç i la tenacitat. Gràcies per la majestuositat de tots aquests anys, pel sublim pilotatge i per la correcció amb els mitjans, els companys i, fins i tot, malgrat els incidents, amb els rivals. Gràcies Michael, per haver-me transmès la il·lusió suficient per llevar-me aviat i mirar les curses, per haver-me mantingut allunyat de la barbàrie alonsista que no distingia entre el circuit d'Spa Francorchamps i el Santiago Bernabéu. Avui estava trist, mentre mirava la cursa, però emocionat de veure l'espectacle que has donat, com un resum de tota la teva carrera, amb tot en contra però lluitant amb tota la fe i la decisió. Per molt que diguin, serà molt difícil trobar algú com tu, algú que aporti tant a la competició com tu vas fer. Al bar on he vist el teu comiat hi havia molta gent, la majoria d'ells de Fòrmula 1 no hi entenien gens i udolaven com animals veient que Alonso seria campió del món. Els qui entenen aquest esport, els qui se l'estimen, m'han felicitat després de la cursa i han admès que has estat el millor. Duia la samarreta de Ferrari, naturalment, perquè no podia concebre veure't marxar sense aquesta mínima formalitat. L'any que ve no sé què passarà, però els circuits no seran iguals, no hi haurà aquella electricitat recorrent els revolts, aquella sensació de que tot és possible. Ho has donat tot, t'has entregat de ple, i, al final això és el que compta i tots els teus records sempre prevaldran als llibres i als gràfics. A mi, en canvi, sempre em quedaran les èpiques curses sota la pluja i el teu somriure de nen amb sabates noves al podi de Monza. Gràcies, Michael.