D'acord, és comunista. I què?

Bruce Springsteen és comunista, molt i molt comunista, però tant se me'n fot. Tant se me'n fot perquè és tan bo, tan absolutament insuperable, que fins i tot de vegades et fa pensar si no tindrà en algunes coses raó. Els artistes que més ens agraden són d'esquerres i és irremeiable, no hi podem fer res. La meva màxima rebel·lia contra Springsteen va ser no aplaudir, durant el seu darrer concert a Badalona, una ferotge crítica llençada cap al president Bush, no arribo a més. Sempre acabo cantant totes i cadascuna de les cançons, fins i tot aquelles antibèl·liques i pro-islàmiques. En l'art sempre hi ha alguna cosa més, hi ha l'ànima, l'esperit i la passió amb la que un fa les coses, i t'arrosseguen al seu terreny i et manipulen com volen perquè ja ets seu. Com se li pot negar la raó i l'encert a un home que va ser capaç d'escriure Born to Run? I fins i tot obres els ulls a racons que mai abans havies mirat. American Skin, 41 dispars de la policia de Nova York en el cos d'Amadou Diallou, un guineà que es disposava a treure una cartera de la butxaca i que els agents van confondre amb una pistola. I tampoc no es pot tolerar això, perquè també ets humà i tot i que siguis partidari de l'ordre hi ha vegades que algunes actuacions no es poden justificar ni així. I després hi ha l'Springsteen personal, aquell que no és d'esquerres ni de dretes, aquell que parla de somnis i de fe, de la lluita per aconseguir el que vols, de la tenacitat. La major part d'en Bruce és això i a això et deus si has mai sentit els seus discos. We learned more from a three minute record baby than we ever learned in school. Els nostres herois són d'esquerres i no hi ha res a fer. De sobte, la foscor es fa al Palau Sant Jordi i la política t'importa un rave, perquè Bruce Springsteen està a l'escenari i la festa és grossa, molt grossa.