Europa

Cada vegada perdo més l'esperança de veure la consolidació d'un sòlid projecte supranacional europeu. El fracàs del procés de ratificació del tractat en el qual s'establia la Constitució Europea no fou més que la punta d'un gran iceberg la composició del qual ara començo a entreveure entre l'escuma del mar. Europa no podrà ser mai Estats Units, perquè els americans són una nació i els europeus no en tenim consciència, d'això. He comprés que la meva simpatia amb un projecte europeu és la injusta simpatia del pobre per Robin Hood. Jo vull París i Florència, vull la llum del nord, deixar enrera l'aire calent i impracticable del sud per a respirar la brisa de les grans planes del vell continent i, òbviament, els qui ja tenen tot això no volen el que tinc jo. Si et mors de gana vols que et serveixin el banquet a taula i, si ja el tens al davant, és natural que te'l mengis i no vulguis que te'l prenguin. No podrem ser Amèrica, almenys Europa no ho podrà ser mentre els de la riba del mediterrani seguim molestant, mentre Turquia vulgui ser membre de la Unió i, tot i que algú solucionés això, encara tindríem la distància entre França i Alemanya, entre Dinamarca i Bèlgica. Donaré les gràcies si encara podem obrir del tot el mercat comunitari i fer circular béns i persones sense cap mena d'intervenció estatal, agrairé que es tingui aquesta deferència perquè això és el que serà, cap a nosaltres, si ho fan. No intento donar una imatge de víctima, sinó fer honor a la justícia i reconèixer que per voler un projecte europeu cal ser-ho i les circumstàncies geogràfiques no m'ho permeten, ara mateix, i demanar-ho seria pràcticament robar. Somiaré, malgrat tot, en què el dia que ja no sigui espanyol estigui més a prop de París que del que ara estic, somiaré que un dia serem millors.