Capvespre roig sobre el riu Liffey

Dublín és una ciutat llòbrega i freda, Dublín és llòbrega i freda però mai sòrdida. Dublín és llòbrega i freda perquè això és el que t’esperes en aterrar-hi i això és ben bé el que trobes. Hi ha Temple Bar com centre turístic, com centre gairebé neuràlgic de la capital d’Irlanda i, malgrat tot, fins i tot aquí trobes certes reminiscències d’un Dublín que devia ser brutal i aclaparador en èpoques passades, un Dublín tan dur que et devia posar en la disjuntiva de matar o morir. I això és encant, també, i no és que la ciutat sigui una histèria col·lectiva ni un lloc tenebrós, però sempre té aquell punt de misteri que potser no tenen Londres o París. Si passeges sobre els ponts del Liffey a mitjanit és fàcil sentir el grinyol de les rodes del carro que el fantasma de Molly Malone passeja encara pel estrets carrers del centre, incapaç d’escapar, ni tan sols després de la mort, de la rutina indefectible. No abunden els restaurants espectaculars i la millor copa que pots prendre és una Guiness o un Jameson, no cerquis luxe, no el hi ha. Però és tan màgica Merryon Square les tardes que neva que tot ho perdones amb tal de jaure uns minuts, tapat fins les orelles, als graons que donen entrada a la casa on visqué Oscar Wilde. I tot i la foscor que regna al nord de la ciutat des de les primeres hores de la tarda, és possible veure el reflex dels raigs taronges del sol del capvespre sobre les sempre gèlides aigües del riu i és pot ser això el que converteix Dublín en una ciutat tan fantàstica tot i no ser espectacular en res. Si passeges per darrera de Saint Patrick’s a la nit et sembla que et trobaràs en Jack l’esbudellador, amb barret de copa i tot i ni tan sols penses que en Jack era de Londres i mai va matar, que tu sàpigues, a la veïna Irlanda. Però té aquestes coses, Dublín, la foscor i l’encant, el dubte i, sempre, el capvespre roig sobre el riu Liffey.